Ahir dijous 26 de febrer, a la Biblioteca Joan Miró i dins el cicle Exilis de les biblioteques de Barcelona, vaig sentir Maria Zambrano i l’exili com a distanciament filosòfic, recull i reflexions d’Antoni Clapés, poeta, editor, traductor i crític.
Ens va parlar de la vida i l’obra de Maria Zambrano. Nascuda a Vélez-Málaga, filla de mestres, d’adolescent va aprofitar una tuberculosi, que la va mantenir enllitada un any, per llegir els clàssics de la filosofia.
Més endavant, es va matricular a la universitat per fer la carrera; única dona. Va ser alumna d’Ortega y Gasset i Xavier Zubiri. Ja, en la República, va tenir una visió optimista de l’Espanya que hagués pogut estar i no va ser: “La República se adelantó a su tiempo y por ello tuvo, necesariamente, que fracasar.”
En el camí de l’exili va trobar Antonio Machado, que havia estat amic de Blas Zambrano, pare de María. Don Antonio caminava repenjant-se en sa mare. Quan María li va oferir de pujar al cotxe, Machado va respondre que “quería cruzar la frontera junto a los vencidos”, i van creuar la frontera caminant junts. Machado morí un mes més tard, a Cotlliure; sa mare, tres dies més tard.
Però, la desesperació i l’inici del veritable exili de quaranta anys va començar quan, en caure dues dictadures feixistes a Europa, els republicans es van adonar que a la comunitat internacional l’interessava de mantenir-ne una.
Entretant, les estades a Cuba, Mèxic, Puerto Rico. París, Roma, Ginebra. Viure amb sa germana, que va romandre per sempre més descarnada desprès de la detenció i tortura a mans dels nazis a París, i per la desaparició consegüent del cunyat lliurat a les, diguem-ne, autoritats franquistes i afusellat.
El pensament filosòfic de María explicat sota el prisma de les imatges poètiques, la filosofia des de la raó poètica. Una obra suggerent que ara no es pot trobar. Les persones que la van ajudar a publicar-la, a viure, a sobreviure. La influència de l’exili, de la història, en el desconeixement de l’obra de María Zambrano. Corprenedor.
