Fa no gaire he acabat de llegir els diaris de Sándor Márai entre 1984 i 1989. Què bonics, què lúcids, què tristos.
Un home que va tenir una vida plena, intensa durant gairebé tot el segle XX. Havia nascut el 1900 a Kassa un petita ciutat de l’imperi austro-hongarès, que avui és d’Eslovàquia. Coses de la geografia.
En els seus diaris descrivia les reflexions entorn de la vida i la seva quotidianitat. En aquest darrer, els afers de cada dia són reduïts: llegir, rentar-se i menjar, llegir, passejar, escriure, llegir, dormir.
Per les diverses hores del dia té diferents lectures: assajos de Montaigne, dites de Marc Aureli. A la nit, poesia clàssica hongaresa. L’Eneida, Shakespeare.
En destaco una cita de Marc Aureli: “La ira es una emoción humillante indigna del hombre.”
El mateix Márai: “A veces pongo la radio y sale un locutor de un evento deportivo, vociferando atropelladamente quién, cuánto y dónde ha saltado alguien o ha marcado un tanto. Esto es lo que escuchan las masas. Las emisiones deportivas son la arterioesclerosis absoluta de la civilización.”
El més sorprenent del llibre, però, és la lucidesa nua amb què descriu la decrepitud de l’ancianitat, de la mort que s’acosta. No li fa por la mort, l’inquieta morir.
Descriu la mort de Ilona (Lola) Matzner, la seva companya durant 62 anys: “Ya no está ‘viva’ aunque tampoco ‘muerta’, su escasa conciencia la mantiene alejada. Su cara permanece seria, no expresa enfado ni sufrimiento. Sólo gravedad.”
“¿La quería? No sé. Puede uno querer a sus piernas, a sus pensamientos? Simplemente, nada tiene sentido sin piernas o sin pensamientos.”
Un home íntegre que mereix molt més respecte que no pas que el recordin per haver-se tret la vida “Una vida de vegetal”.
