Cradle to cradle i iniciatives de transició

Al cafè científic d’ahir a la casa Orlandai, Ignasi Cubiñá, biòleg i director d’Eco Intelligent Growth, ens va fer reflexionar prou amb la xerrada Iniciatives de Transició i Cradle to Cradle: una proposta d’esperança.

La introducció, que va preparar en Joan Cabrera, un seu col·laborador, deia:

La crisi actual i el canvi climàtic són les conseqüències més visibles de la devastadora acció humana de les darreres dècades. En menys d’un segle hem arribat a un punt crític per haver actuat desconnectats del nostre entorn. Per tal de capgirar aquesta tendència és necessària la implicació de tots.

En aquest sentit hi ha diverses iniciatives en procés que ofereixen resultats molt esperançadors; la reconstrucció de la “comunitat” com unitat social, el foment del intercanvi a nivell local i l’adaptació a una nova situació de recursos escassos són algunes de les iniciatives de transició ideades per Rob Hopkins en el Regne Unit i que ja s’han estès ràpidament per tot el planeta.Són compatibles aquestes accions amb la societat de consum? Com plantejar la continuïtat del sistema productiu en aquest context? Cradle to Cradle (McDonough & Braungart) es proposa com el nou paradigma del disseny, la nova revolució industrial.

Què vol dir tot això?

Aquesta nova revolució industrial es basa en reformular la idea de la producció. Ara és lineal: a partir d’una matèria primera que és transformada per un procés, n’obtenim un producte que fem servir i del qual ens haurem de desfer tard o d’hora. I així hem entrat en una sobreexplotació dels recursos del planeta. Coneixeu el recomanable The story of stuff?

La proposta de re-dissenyar la producció ve de la biologia: proposa produccions cícliques: que el material de desfet d’un cicle, sigui la matèria primera d’un altre cicle. Bàsicament, aquesta és la metàfora delcradle to cradle, que, literalment, vol dir del bressol al bressol, però tothom coneix la idea amb el nom anglès.

Quan a les iniciatives de transició, dins la crisi mundial que inclou una crisi de valors, volen donar resposta a la pregunta que va plantejar Buckminster Fuller: Té la humanitat una possibilitat de sobreviure final i amb èxit en el planeta Terra i, si és així, com?

Els especialistes parlen de canvi global per referir-se a la contaminació, el canvi climàtic, la desertització, la urbanització i el canvi d’usos del sòl, els incendis forestals, les invasions biològiques, la pèrdua de biodiversitat, la sobrepesca i altres efectes produïts pels humans. Com expliquen poèticament al documental Home, rodat a diversos llocs del món.

I parlen també de la petjada ecològica que deixem cada un de nosaltres. Quants planetes necessitaríem si tots els habitants de la Terra visquessin com nosaltres?

Anant a la pràctica

1. Energia

L’energia la podem classificar entre endosomàtica, la que fem servir per al propi manteniment i el desenvolupament de les nostres activitats. Que, en el cas de l’espècie humana estem parlant de 150W diaris.

Tota una altra cosa és l’energia exosomàtica, la que els humans prenem de l’entorn per a cuinar, escalfar-nos, desplaçar-nos, fabricar els productes que consumim… En aquest cas, la potència elèctrica és de 5.000W. Els humans prehistòrics en necessitaven 150W, mentre que en els països desenvolupats en fem ús de 15.000W.

Aquesta energia la prenem dels combustibles fòssils, com el petroli o el carbó; de la geografia, com és l’energia hidràulica; del Sol, la solar i la eòlica–atès que el vent és provocat pel moviment de masses d’aire de diferents temperatures; física, la dels minerals radioactius com l’urani…

Algunes de les energies se’n diuen renovables, perquè no esgoten la matèria primera que les genera, però altres no ho són. També les podríem classificar en netes o brutes, segons si generen o no residus.

Està clar que tard o d’hora arribarem al pic de petroli, al zenit, al màxim. A partir d’aleshores costarà molt més de produir. I aquest punt marcarà una fita que ens obligarà a canviar de font d’energia en un futur segurament no gaire llunyà.

I el futur energètic no passa per les nuclears: si volguéssim mantenir el tren de vida que duem ara, pel que fa a despesa elèctrica provinent d’energia nuclear, diuen els experts que tenim urani per 15 anys. Deixant de banda el problema dels residus. Clarament, doncs, el futur ha de passar per un estalvi energètic, per una disminució de l’energia exosomàtica. Vol dir que haurem de perdre confort?

No, vol dir que haurem d’explorar solucions de baix cost que afavoreixin aquest estalvi. Per exemple, per disminuir el cost energètic en el manteniment d’un edifici en un país com el nostre on és més dura de suportar la calor que el fred, podem posar vegetació en les façanes de ponent a fi de minvar l’efecte del recondensat sol de les tardes estiuenques.

Vol dir també que potser haurem de tenir alguns electrodomèstics menys (no costa tant raspallar-se les dents, fer un suc de taronja a mà o estendre la roba per a que l’assequi el sol mediterrani), però no caldrà que rentem a mà, ni que pugem a peu molts pisos.

La indústria ens haurà d’oferir rentadores més eficients (potser les rentadorescradle to cradleles tindrem en leasing que, quan surti un model que gasti menys, ens canviaran la vella). I tots els aparells energy star, calculats per una menor despesa energètica. Minvant despesa energètica potser és més realista tenir com a objectiu l’ús d’energies renovables i netes.

2. Minvar el canvi climàtic

Justament per tal de prevenir i mirar de compensar el canvi climàtic a què ens hem abocat degut a l’efecte hivernacle que fa el CO2 de l’atmosfera, caldrà que pensem en indústries que segrestin carboni.

Pot ser una aliada la indústria paperera. Atès que en el cas del paper és més costosa les seves construcció i deconstrucció que el seu ús, mirem d’estalviar, però sobre tot de reciclar, de fer servir els residus com a matèria primera d’una altra producció. A més, el paper es fa d’arbres; no aturem doncs la fabricació, necessitem boscos (no d’eucaliptus!) que absorbeixin el CO2.

3. Aigua

El canvi climàtic pot ocasionar destacats impactes sobre el cicle hidrològic i, en conseqüència, sobre tot el conjunt de processos i activitats que en depenen. La península Ibèrica és el segon lloc del món, amb Austràlia, on la desertificació provocada per mà humana és més estesa.

Així cal estalviar a nivell particular i de l’administració. Tots plegats podem recollir les aigües pluvials i mirar d’aprofitar les aigües grises. Per què l’aigua que surt de la rentadora es llança pel desaigua per comptes d’anar a rentar el wàter, per exemple?

D’una altra banda, l’administració hauria de frenar la construcció de macrociutats, especialment allà on no hi ha aigua, com ara a los Monegros. Ja hi ha l’experiència prèvia del riu Colorado, un dels rius més cabalosos de Nordamèrica, que no arriba a desembocar per l’ús que es fa de la seva aigua a la ciutat de Las Vegas.

4. Sobirania alimentària

A fi de minvar el transport d’aliments i fer créixer el verd al nostre entorn, podem fer horts urbans per tenir la màxima subsistència possible. A més tindrem productes de qualitat a casa.

5. Residus

Els qui en saben diuen que no som consumidors, que som productors de residus. S’estima que l’any 2013 Catalunya es col·lapsarà per les escombraries. Però la incineradora és només una resposta d’emergència, no és la solució. D’una banda elimina definitivament residus molt valuosos, que, a la natura o als humans, han costat molt de temps o d’energia de fabricar. D’una altra banda, emet CO2, cosa que afavoreix el canvi climàtic.

El futur no passa ni per les incineradores ni pels abocadors. Quina imatge tindran de nosaltres els arqueòlegs del futur?

Així doncs, no ens queda més remei que minvar els residus i mirar d’aprofitar o reciclar tants com es pugui. Podem destriar, per exemple, la fracció orgànica dels residus, que es pot transformar en compost, i el compostatge no vol energia.

Cal evitar aquells que siguin més difícils de reutilitzar, com ara el tetrabrik; Espanya és el país d’Europa on més tetrabriks es fan servir. I també caldria evitar molts plàstics especialment les ampolles PET, que tenen antimoni. Ara bé, el plàstic no és dolent per ell mateix. Reciclem-lo, però caldrà separar les diferents classes de polímers.

6. Reduir l’escala de les economies

Durant unes dècades, el balanç d’exportacions i importacions ha estat un indicador de desenvolupament i benestar d’un país. Però això ha de canviar, no té sentit que un país importi tantes patates com n’exporta (com al Regne Unit ens diu Ignasi que succeeix). Ni sentit comú, ni té sentit entròpic.

Si ens fixem com a objectiu un model més regional on no hi hagi desplaçaments tant llargs, estalviarem més despesa en transport i serà més fàcil la gestió del reciclatge. La iniciativa de les transition towns s’ha aplicat a nuclis de població de 5.000 a 25.000 habitants. No s’aplica a grans ciutats, però pot aplicar-se en districtes.

7. Usos del sòl

Per al sòl agrícola es proposa la permacultura, una forma de cura de la terra i de les persones que proveeixi de rendiments justos. Això vol dir que els recursos es distribueixin equitativament i hi hagi una bona gestió d’excedents i recursos.

Quant al sòl urbà, ens podríem fixar en l’exemple justament d’una ciutat dissenyada a Abu Dhabi, als Emirats Àrabs Units: Masdar. Aquesta ciutat vol ser un model d’emissió zero de CO2, sostenible i de molt baix cost energètic. Justament ho saben, perquè es preparen per a pic de petroli del que en són més que conscients. Aquí trobareu un article.

8. Transport

Desplacem-nos, no es pretén que ens hàgim de quedar a casa. Però caldrà tenir en compte que és molt més car el transport aeri que en tren. Malgrat això, tampoc no vol dir que deixem de volar, sinó que, si prenem un avió, aprofitem el viatge i estem una setmana fora, no un dia amb un vol barat. Vols barats que, d’una altra banda. quan el preu petroli pugi, ho deixaran de ser.

I això què comporta?

Doncs tot això no vol dir perdre el confort, ni la nostra forma de vida… vol dir amortitzar, minvar la nostra petjada ecològica. Es tracta d’ecoalfabetitzar-nos. De gastar menys, reciclar més i fer-nos més autosuficients. Ja sabem que el control dels recursos comporta l’abús de poder.

Fins i tot les empreses, les de debò, les conscienciades i que volen fer xarxa social, es plantegen una nova forma de creixement.

I, quin hauria de ser el paper de l’administració? Doncs, que incentivi les bones pràctiques, ja que la ciutadania sempre va per davant. Per exemple, a Canyamars hi ha una bonica experiència pilot: els veïns que facin compost a casa seva tenen avantatges fiscals.

Tenim una bona oportunitat. Barcelona per geografia, latitud, clima, associacionisme… és mirada atentament per ulls foranis. Potser Barcelona és molt gran, però podríem fer una iniciativa de transició a Sarrià?

Més informació: iniciatives per a joves que hem desenvolupat De mica en mica i Arguments científics per a la convivència.

I, per adults, ver la sostenibilitat de la Terra.