Dijous 2 de juliol vaig tenir el privilegi de fer de moderadora de la xerrada que
Juli Peretó va fer a l’
Observatori Fabra dins el cicle
Sopars amb Estrelles. Atès que es volia celebrar que enguany ha fet 200 anys que va néixer
Charles Darwin i 150 que es va publicar l’
Origen de les espècies, el títol triat va ser:
En mans de Darwin: per què l’evolució és certa i per què ens ha d’importar? 
Font: Wikipedia
I aquest títol reflecteix com va enfocar Juli el seu discurs: en el present, donant raonsde la vigència de la teoria de l’evolució natural mitjançant l’evolució i de la seva l’aplicació en diversos aspectes de la vida. Vaja, ens va fer veure que la teoria no és un exercici acadèmic, sinó que, efectivament, estem en mans de Darwin.
Qui va ser aquest Charles Darwin? Doncs,
Charles Darwin va ser un naturalista que va tenir l’oportunitat de fer un viatge donant la volta al món en un vaixell (el
Beagle). I gràcies a les seves dots d’observació i a l’estudi de les mostres que va recollir durant el viatge, va elaborar aquesta sòlida teoria que encara avui explica molts enigmes.
Què va tenir de bo la teoria de l’evolució per selecció natural? El resultat més immediat de la teoria va explicar l’origen de la diversitat de la natura. Els qui feien anatomia comparada (per exemple, de les extremitats d’animals) i els qui estudiaven biogeografia, tot d’una, van veure com encaixaven les peces. Darwin va tenir capacitat de donar resposta alhora als dubtes de diverses disciplines.
La teoria també té capacitat de predicció. A Madagascar existeix una orquídia(
Angraecum sesquipedale) que té una forma curiosa: el nectari es troba a uns 25 a 30 cm de la part externa de la flor. Darwin era segur que havia d’existir un pol·linitzador amb una probòscide prou llarga com per a arribar al nèctar. No tothom el va creure, però, vint anys després de la seva mort, es va trobar la papallona esfinx de Morgan (
Xanthopan morganii praedicta) amb una llengua que, desenrotllada, arriba al nèctar de l’orquídia.
Font: Wikipedia
El cas d’
Angraecum i de la papallona esfinx és un exemple de
coevolució: quan dues espècies evolucionen alhora, provocant l’una canvis en l’altra, com a efecte de la influència mútua.
La teoria de la selecció natural també explica l’origen de la complexitat. En el cas de la selecció artificial, els científics que ara estudien
genòmica, per exemple, coneixent el genoma del gos dedueixen que la seva domesticació es va produir ara fa entre 12.000 i 15.000 anys a partir de llops salvatges. El mateix Darwin va dir: “Si en el període de la vida d’una persona es veuen diferències en els animals domesticats ¿què no haurà passat en tota la història de la vida a la Terra?”
La teoria de l’evolució es pot observar en temps real. Un dels molts exemples es l’
experiment de
Richard Lenski i el seu grup amb
Escherichia coli, un bacteri de la
flora intestinal que, en condicions especials, pot esdevenir
patogen. Durant 20 anys van estar reproduint colònies d’
E. coli en condicions dràstiques: els feia subsistir amb
àcid cítric, que no és precisament la seva menja òptima.
Van triar aquest bacteri perquè cada 20 minuts fa una nova generació. I van provar que,
desprès de 44.000 generacions, les colònies havien esdevingut devoradores d’àcid cítric. Com anaven congelant mostres a intervals regulars, existeix un registre “fòssil” de les mutacions de les estirps.
Un altre exemple observable el tenim en la carrera evolutiva dels bacteris patògens davant dels
antibiòtics. Com els bacteris muten molt ràpid, van generant
resistències que afebleixen l’efecte del fàrmac.
Els
virus davant d’un
fàrmac també muten molt ràpid. Per això, per combatre la sida es fa servir medicació combinada amb més d’un fàrmac: és moltíssim menys probable que el virus muti i es faci resistent a dos principis actius. Des que el 1994 es va establir aquesta teràpia, la sida ha deixat de ser una malaltia mortal per passar a ser una malaltia crònica.
Un altre exemple documentat d’evolució en temps real és el cas dels pinsans que van estudiar
Rosemary i Peter Grant. A banda d’explicar com van evolucionar els pinsans de
Galàpagos que a Darwin li van servir de model per a la seva teoria, van veure que el bec dels pinsans de la illa de San Cristóbal –Chatham- (
Geospiza fortis), canviava en 3 anys.
Una forta sequera va provocar que els fruits dels quals s’alimentaven els pinsans es fessin més durs, cosa que va provocar que morís el 60% de la població; només van sobreviure els pinsans que tenien el bec més llarg i podien trencar els fruits, que van deixar descendents amb becs més llargs. De manera que la mitjana de la mesura del bec va canviar.
L’
arbre de la vida va ser l’altre idea brillant de Charles Darwin: la idea d’un ancestre comú del qual descendim tots els éssers vius. També en temps real s’han fet arbres filogenètics, com ara del virus de la sida. Se’n va fer un per raons legals, perquè la infermera d’un dentista acusava el seu cap d’haver-li inoculat el virus d’un altre pacient. L’arbre va aclarir que el virus d’ella descendia del virus del pacient, i el dentista (antic amant que va actuar per despit) va ser declarat culpable d’infectar intencionadament.
Això es va poder determinar perquè els virus evolucionen dins de nosaltres. Cada persona infectada actua com una illa. Com va passar en el
cas dels 300 infectats per un anestesista addicte, Juan Maeso, amb el virus de l’hepatitis C, a València.
Durant 8 anys un equip d’especialistes va estudiar la seqüència del virus de l’anestesista i dels presumptes infectats per ell. Els genetistes van construir un arbre filogenètic del virus tan potent que els va permetre d’anticipar quan havia estat infectat cada pacient. El cas Maeso és una altra prova que el pensament filogenètic és poderós i útil.
Quant als humans, qui som? Som també una branca de l’arbre filogenètic que va dibuixar Darwin? La resposta és, òbviament, sí. Els humans som una branca molt curteta de l’arbre de la vida. I és tan petita perquè som una espècie molt jove que va aparèixer a Àfrica fa uns 150.000 anys. Val a dir que aquest origen africà va ser una altra de les prediccions del geni de Darwin. I, com no hem tingut gaire temps d’evolució som molt iguals entre nosaltres.
I, per què ens veiem tan diferents, doncs? Per l’aparença. En realitat, les diferències entre els humans són només a la superfície, són adaptacions a entorns diferents, que s’han produït en un temps molt curt. O bé són diferències culturals que ens fan semblar molt diferents.
I aquest origen animal és el punt més difícil d’empassar per a alguns. Si Copèrnic ens va fer veure que no som el centre del món, sinó que som en un sistema Solar perifèric d’una galàxia; Darwin ens ha fet comprendre que no som el centre de la ‘creació’, sinó només una petita branca de l’escala zoològica. Unes quantes webs:
Bloc de Juli Peretó:
El buit del temps Museu d’Història Natural a Londres
Universitat de Cambridge The complete work of Charles Darwin on line
Downe House, Casa de Charles Darwin
