Octubre 2008.
Sembla que avui ni tan sols se li diu mar, sinó llac.
La seva desaparició ha estat una de les catàstrofes ecològiques més greus del segle XX.
A banda de les raons ecològiques, com ara els deltes destruïts; els 60.000 pescadors van haver d’anar a pescar a altres indrets; i la indústria pesquera, de sobte, va haver de posar-se a importar peix. Tempestes de sal i sorra fan ben difícil la vida dels qui han quedat. I també hi ha hagut un augment de la mortalitat per contaminació amb pesticides i plaguicides emprats rius amunt.
El 1918, el govern rus de Lenin va decidir de canalitzar l’aigua de l’Amu Dària i el Sir Dària per tal de poder implantar una agricultura de regadiu basada sobretot en el cotó, però també arròs, melons i cereals. De fet, avui en dia l’Uzbekistan ha reeixit com a exportador de cotó.
Els canals d’irrigació van començar a construir-se a gran escala durant els anys 1930. La qualitat de la construcció de molts d’aquests canals era ínfima, la qual cosa deixava que part de l’aigua es filtrés o s’evaporés. En el cas del Canal Qaraqum, el més gran d’Àsia Central, es desaprofita probablement fins a un 70% de l’aigua. Encara avui només el 12% de la longitud total de canals d’irrigació d’Uzbekistan està impermeabilitzat.
Això sí, el desert del Kazakhstan augmenta.
