Aquest dimecres 16 de setembre vam encetar la nova temporada de cafès científics que, degut a la celebració dels dos segles del naixement de Charles Darwin i un i mig que va publicar L’origen de les espècies, versarà sobre evolució. Vaig voler transmetre als participants que, atès queres en biologia no es pot entendre si no és sota la llum de l’evolució, la varietat de les xerrades està garantida.
A la primera xerrada va venir Carmen Maté, biòloga especialista en zoologia i doctorada en comportament animal; ara a l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona i durant molts anys cap de recerca del Zoo de Barcelona. Sota el títol Lleialtats i destresesens va respondre què es va ensumar Darwin estudiant els primats i en què són diferents i en què s’assemblen conductes i habilitats, si els comparem amb els humans.
Darwin i els primats
A Charles Darwin els primats el fascinaven perquè els trobava força similars als humans. Visitava amb una certa regularitat el zoo de Londres i comparava les expressions facials i el comportament dels ximpanzés engabiats amb el dels seus fills.
En aquell moment les gàbies dels zoos eren lamentablement petites i nues, però si els donava algun estri per jugar, els ximpanzés reaccionaven. I les seves observacions de les conductes i les habilitats comparades entre els simis i els humans el 1871 el van dur a publicar el llibre The Expression of the Emotions in Man and Animals.
Ara bé, en cap dels escrits Darwin es troba reflectit que els humans descendim dels monos. Sí va postular que tant ells com nosaltres tenim un avantpassat comú i que, òbviament, simis i humans hem evolucionat en paral·lel. I va predir que hi ha un continuum entre els simis i nosaltres, ja que les diferències són més qualitatives que quantitatives.
Malgrat això, les idees que es van estendre més endavant, bàsicament en evolució humana amb la imatge de les diferents cronoespècies caminant una rere l’altre, van difondre la idea d’una evolució dirigida i lineal, quan en realitat no es tracta, ni tan sols en el cas humà, d’un procés ni lineal ni dirigit.
Ús d’instruments
Potser la primera diferència que es va postular com a diferenciadora entre humans i grans simis va ser la capacitat d’elaborar eines. Fins i tot s’havia nomenat Homo habilis al primer humà, ja del nostre gènere; al que era capaç de fabricar eines. Més tard s’ha vist que probablement també els australopitecs tenien una rudimentària indústria lítica.
Quant els simis, també el 1871 es va publicar alBoston Journal of Natural Historyles observacions fetes el 1843 per un missioner a Libèria sobre l’ús d’instruments per ximpanzés. Va caure en l’oblit, però un cop recuperat, cal recordar que les primeres observacions no van ser fetes ni per Jordi Sabater Pi ni per Jane Goodall.
Hores d’ara s’ha vist que en l’ús d’instruments hi ha distribucions geogràfiques. I no només perquè en determinades regions hi ha uns elements i no altres, sinó perquè la diversitat entre els individus fa que hi hagi alguns més desperts o més curiosos que inventen tècniques noves imitades pels companys.
Per exemple, a Costa de Marfil hi ha grups de ximpanzés que mengen una nou que han de trencar amb pedres, i hi ha proves que ho feien fa més de 4.000 anys. Grups veïns de ximpanzés d’Àfrica occidental no la mengen, tot i haver-hi la mateixa nou, perquè a cap d’ells se li ha acudit de trencar-la i menjar-la.
Llenguatge
Una altra de les diferències que més cops s’ha postulat com a quantitativa és el llenguatge. Darwin també va dir que aquesta diferència era més qualitativa que quantitativa, però.
Certament, un llenguatge articulat com el nostre permet l’acumulació de cultura i ofereix un aprenentatge capaç de donar o rebre explicacions. Els primats, per contra, no s’expliquen com fan les coses; l’aprenentatge es basa en la imitació. S’ha vist alguna mare que col·locava bé la mà d’un dels seus fills per aprofitar millor el cop i trencar pedres de forma més eficient, però aquesta és tota l’explicació trobada.
Els grans simis no parlen, doncs, per què? Abans es defensava que no parlaven perquè la seva laringe és molt menys desenvolupada que la nostra, que el bipedisme va permetre el desplaçament del nostre crani i va permetre l’increment de la capacitat laríngia. Ara es considera que l’anatomia no és un factor determinant, es busquen altres explicacions.
Una de les explicacions actuals remet a la genètica. Els grans simis tenen en el seu DNA, com nosaltres i molts altres animals, el gen FOXP2 relacionat amb la parla. Aquest gen s’activa en els ocells quan aprenen a cantar i es desactiva quan n’han après. I, ratolins que tenen mutat aquest gen presenten problemes d’aprenentatge de seqüències complexes.
Els simis antropomorfs tenen aquest gen i poden aprendre seqüències d’ordres o d’informacions complexes, com s’ha vist quan han après algun llenguatge, en entorns artificials, generats per humans. La diferència és que, a més de proporcionar la capacitat de llenguatge complex, en els humans aquest gen és un xic diferent i permet la mobilitat fina de la boca i la laringe, cosa que no succeeix amb els altres animals.
Comunicació
La curiositat per conèixer la capacitat de comunicar-se dels grans simis ha fet que diversos individus fossin entrenats per fer-ho mitjançant el llenguatge de sords-muts. Aquest és el cas de Washoe, una ximpanzé (Pan troglodytes) criada amb els Gardner; o de Koko, la goril·la (Gorilla gorilla) entrenada per Francine Patterson. O dels bonobos (Pan paniscus) Kanzi i la seva mitja germana Panbanisha, que van ser entrenats a comunicar-se a través d’un teclat per Sue Savage-Rumbaugh.
Els resultats van ser espectaculars i només cal veure enregistraments per meravellar-se davant la capacitat dels simis. Washoe va ensenyar el llenguatge a la seva descendència. Koko era capaç d’expressar els seus desitjos i les seves emocions. Kanzi i Pambanisha són capaces de posar spaghetti a bullir seguint les instruccions parlades de Sue.
En el cas de Kanzi i Panbanisha encara hi ha un exemple més divertit. Peter Gabriel va voler fer un nou disc on volia que intervinguessin bonobos, i per això va contactar Sue Savage-Rumbaugh. Un cop en contacte amb ells Kanzi el va veure com a un rival, però Panbanisha va caure doblegada davant l’atractiu de Gabriel. Així que ella responia creativament tocant i afegint-ne altres a les notes que el músic tocava, mentre que Kanzi, no. Fins a quin punt jugava l’antipatia del mascle i el mig enamorament de la femella?
Així que, davant la pressió selectiva que provoquen els humans, aquests simis han après un llenguatge complex i els ho han ensenyat a altres. Ara bé, en condicions naturals on no tenen la pressió per comunicar-se amb un llenguatge simbòlic, sembla que no els cal fer-ho i no l’han desenvolupat.
Òbviament, tots els pòngids tenen llenguatges no verbals complexos que comprenen des de ben petits. I són ben conscients de la informació que emeten, ja que si tenen alguna cosa a amagar, per exemple por, es tapen la cara per que no es manifesti als altres. Als humans, per contra, el llenguatge articulat ens ha permès de crear societats altament jeràrquiques d’una gran complexitat social.
Però aquesta capacitat de comprensió de llenguatge i de comunicació no es limita només als primats. Va ser conegut el cas d’Àlex, un lloro gris africà (Psittacus erithacus), capaç d’entendre, en l’anglès que li parlaven a la universitat d’Arizona, les instruccions que li donaven per endreçar les estructures amb què jugava tant per color, com per forma.
Grups socials
Aquesta capacitat de comunicació en estat salvatge permet de mantenir les estructures socials cohesionades. Tant goril·les com ximpanzés, i com humans, vivim en grups on hi ha diverses menes de lideratge. Els goril·les viuen en harem. Hi ha un mascle dominant que té poder sexual sobre totes les femelles i que es distingeix fins i tot físicament per l’esquena platejada.
Els ximpanzés també fan grups socials estructurats, però el comportament és molt més individualista. Tot i això, és força immediat detectar qui és el mascle alfa, el dominant. El que no és tan fàcil és detectar qui és la femella alfa, però també n’hi ha una de dominant.
Dins els grups de ximpanzés tots els individus es coneixen i han de mantenir relacions estables i duradores. Així que, quan hi ha un ximpanzé que abusa o que és massa cruel amb els del mateix grup, els altres l’aïllen. Les femelles se sotmeten a les incitacions sexuals del mascle alfa, però tenen llibertat de relacionar-se amb altres mascles; trien, però, segons els convé a les seves lleialtats.
Un comportament similar podem pensar que succeïa amb les bandes de caçadors i recol·lectors del mesolític. Amb el neolític, amb el control de la producció d’animals les poblacions humanes van desenvolupar estructures socials amb jerarquies molt més complexes.
Poder i justícia
Hi ha qui diu que el fet de saludar-nos ens fa humans. Hi ha persones que s’ofenen si algú no els saluda, perquè retirar la salutació és considerat un càstig. Entre els ximpanzés, el ritual de salutació és encara més potent.
Cada dia al matí, en retrobar-se, els ximpanzés se saluden i ho fan en un ordre ben estricte. Aquí, les femelles tenen molt de poder. L’ordre en saludar revela reconeixements, aliances i lleialtats. Així que els mascles que volen pujar en la jerarquia social del grup s’han de guanyar el favor de les femelles establint i reforçant vincles, i aconseguir que els saludin més aviat. Si algú perd el favor de les femelles, perdrà poder dins el grup.
En general, les femelles afavoreixen els mascles que poden defensar el grup i donar-li estabilitat, i rebutjaran aquells que considerin que poden fer més difícil la coexistència, i també als que són cruels sense justificació. Atès que tenen un un elevat sentit de la justícia, un mascle just té més possibilitats de mantenir-se en el poder.
En general els mascles són dominants durant uns cinc anys. Ara bé, científics de la Universitat de Kyoto (Japó) a la reserva de Mahale (Tanzània) van detectar un mascle que va ser el dominant durant deu anys. Quan en van observar el comportament van veure que, desprès de la cacera, ell s’apropiava de la presa i la repartia primer entre els caçadors i desprès entre totes les femelles, independentment de l’estat fèrtil en què es trobessin. És a dir, no afavoria les femelles amb les que es podia aparellar, sinó a totes. Aquest sentit de la justícia va fer que les femelles li donessin suport durant molts més anys.
Territori i hàbitat
Els ximpanzés coneixen bé el seu territori i coneixen les plantes que hi ha en ell. Tenen un bon esquema temporo-espacial, ja que saben on poden trobar arbres en fruit. I coneixen també plantes medicinals que coincideixen amb les que coneixen els humans de la mateixa zona.
Els ximpanzés patrullen i defensen el que consideren el seu territori. Si es troben amb un grup de nombre similar generalment eviten el confrontament. Ara bé, si es troben amb un grup molt més reduït, poden mostrar patrons de conducta fins i tot cruels amb els individus del grup contrari. I aquest comportament s’ha observat no només en mascles, sinó també en femelles.
Un dels problemes actuals més grans pels grans simis és que el seu hàbitat està desapareixent. A les raons per desforestar la selva se n’ha afegit una: el coltan. Aquest mineral escàs es troba als sòls d’Uganda, Ruanda, Burundii la República Democràtica del Congo (antic Zaire). Aquest mineral s’empra gairebé en tots els dispositius electrònics, especialment en telèfons mòbils, GPSs, satèl·lits, armes teledirigides, televisors de plasma, vídeo consoles, ordinadors portàtils, MP3s, MP4s…
A banda de les condicions d’esclavitud amb què treballen els que recullen aquest mineral i els problemes ecològics derivats de la desforestació per als humans; els ximpanzés i els goril·les de la regió veuen com minva el seu hàbitat i, en conseqüència, com es veuen condemnats a l’extinció. Per això Carmen Maté ens encoratja a remetre els nostres mòbils vells a la campanya Mobilitzat per la selva, vinculada l’Institut Jane Goodall, amb el que ella hi col·labora.
Observadores de primats en la natura
Jane Goodall és una pionera en l’observació de primats en la natura, concretament ximpanzés a Tanzània. Dian Fossey ho va ser de goril·les a Ruanda; i Biruté Galdikas ho és d’orangutans a Borneu (Indonèsia).
Tant en llibertatcom en captivitat, goril·les i ximpanzés són diferents. Els goril·les són molt menys expressius, molt més tímids. Així es fa molt més difícil per a nosaltres comprendre la mímica de la cara. Es comuniquen per posicions del cos o mirades. Els ximpanzés, per contra, són molt expressius, fan servirmolts gestos com els nostres.
Cervell humà, cervell de simi
Hi ha un moment de la vida quan l’aprenentatge dels infants tant ximpanzés com humans comença a fer-se diferent, és a partir dels dos anys i mig. Fins a l’any d’edat els ximpanzés són molt més madurs i independents físicament que els nens humans [De fet, naixem molt més immadurs].
Als dos anys i mig els nens humans canvien el seu aprenentatge, que comença a acumular-se de forma exponencial. En aquest moment, tant si es tracta de nens que aprenen a parlar de forma conceptual (pel nom de les coses) o bé contextual (per l’entonació i on es troben les paraules), el seu domini sobre el llenguatge els permet un aprenentatge i una comunicació molt més eficients. A més, els nens aprenen a controlar els seus gestos i a amagar els seus sentiments i emocions. Això no passa amb els simis antropomorfs.
S’han fet experiments al Max Plank Institute amb ximpanzés en captivitat. Un membre del grup veia a quina caixa els educadors amagaven les pomes. Els altres membres del grup sabien que el seu company ho sabia. De manera que, quan sortien de la gàbia, no tenien més que seguir-lo, perquè les anava a buscar, i els hi prenien. L’endemà, l’individu que sabia l’amagatall esperava que els altres estiguessin distrets i no el miressin per prendre les pomes, però aviat tots s’adonaven i els hi tornaven a prendre. El tercer dia de la seqüència, eren les mirades cap a una capsa concreta les que el delataven i els altres tornaven a prendre les pomes. Aquesta era la màxima capacitat de dissimul.
Una darrera curiositat i coincidència
Dues setmanes abans de morir, Charles Darwin va publicar un darrer i breu treball sobre un diminut bivalb que es va trobar a les potes d’un escarabat d’aigua dels Midlands anglesos. L’exemplar li va ser enviat per Walter Crick, avi patern de Francis Crick qui, el 1953 i amb James Watson, trobaria l’estructura molecular del DNA. Aquesta és la segona relació entre tots dos, perquè Darwin va conjecturar que hi havia alguna cosa que relacionava tots els éssers vius, i aquesta cosa és la molècula del DNA.
Veiem, amb tots aquests exemples que, en la comparació entre primats i humans, la teoria de l’evolució per selecció natural és ben contrastada i suportada per proves que la fan vigent. Jane Goodall diu que la diferència entre nosaltres i els ximpanzés és que nosaltres tenim la capacitat de fer-nos preguntes. Carmen Maté bromeja que el que ens diferencia són les nostres biomassa i capacitat de colonització.
Implicaciones cognitivas del aprendizaje lingüístico en los simios
Molt ben explicat i magnífiques fotos
Gràcies, Montse.