Hi ha un temps i un espai de Barcelona esborrats. Com si no haguessin existit. Com si no encaixessin bé en aquestaBarcelona que és una botiga. Aquella Barcelona de les barraques no deu vendre. N’hi havia al Somorrostro, al Carmel, a Montjuïc, a Santa Gemma…
Barraques que es feien en una nit i que en una estona podien ser derruïdes. La major part de les vegades per espantar els qui hi vivien i els veïns. Tot plegat, dins el substrat de por amb què es va mantenir la dictadura. Por dels perdedors. Persones que acabaven de sortit de la presó sense tenir on anar, perquè al poble d’orígen encara no haguessin patit prou venjança. Por que van aflorar a la sala del Verdi, por que vam palpar, que vam comprendre.
De tant en tant les barraques eren enderrocades sistemàticament. Quan el dictador volia fer operacions navals a la costa de Barcelona. Quan els bisbes volien celebrar el congrés ecumènic. Feien nosa. Les darreres les van enderrocar el 90, per les olimpíades.
Ser barraquista feia les persones, com explica Esperanza García: Haber vivido en una barraca te marca, te cambia la vida. Te hace más solidario, te hace sufrir por las personas que vienen ahora en patera porque quieren mejorar su vida. Te vuelve mejor.
A la platja, alguns dels noms resten, però no Somorrostro. Julia Aceituno diu: Lo único que echo en falta es que hay carteles donde pone avenida Icària, de Bogatell… ¿Y el Somorrostro? ¿Dónde lo han dejado? Quieran o no, el Somorrostro estuvo aquí. Ponga el Ayuntamiento también una plaquita. So-mo-rros-tro. Nos lo merecemos. Seria como un homenaje a todos los que vivimos ahí.
Barraques, la ciutat oblidada d’Alonso Carricer i Sara Grimal va ser projectada com a documental del mes de novembre.
La realitat de les barraques a Barcelona.
Barraques. L’altra ciutat.30 minuts.
Barraques, la ciutat informal. Exposició alMuseu d’Història de Barcelona.
Notícies aLa Vanguardia: el barraquismo en1966.
