Dimecres tocava cafè científic. Estava programat que vingués en Joan Pino per parlar de biodiversitat, però, per raons familiars no ho va poder fer. En el seu lloc va venir Anna Àvila a parlar de la seva recerca. Anna, que havia estudiat a l’escola Talitha i que en entrar a la casa Orlandaies va trobar l’exposició del CREAF al vestíbul, ens va regalar un parell d’horetes de proximitat amb una científica.
Va començar explicant-nos que la seva primera recerca va versar sobre allò que en Margalef anomenava el pipí dels boscos, és a dir, en els productes que arrossega l’escorrentia. Després va estudiar els nutrients i contaminants que entraven als ecosistemes; més endavant, moviments de partícules pel vent. I ara participa en una recerca que estudien partícules més grosses arrossegades pel vent: papallones!
Allò que el vent s’enduu
El vent arrossega materials orgànics i inorgànics a grans distàncies. Per exemple, a Finlàndia es descriuen al·lèrgies al bedoll, quan al bedoll encara li manca temps no només per treure les fulles, sinó per florir. O a Canàries, a l’olivera; quan a l’arxipèlag no hi creixen oliveres, sinó que les origina el pol·len arrossegat des d’Andalusia. Els responsables d’aquests trasllats són vents que circulen entre mil i dos mil metres d’alçada.
De vegades, moguda pels vents d’alçada, ens arriba pols sahariana enlairada per l’activitat convectiva, especialment aguda a l’estiu. Pot ser pols de dues menes, de dos orígens geogràfics diferents. Una pols més grollera formada per quars que ve de Tunísia i, una altra de més fina, argilosa i vermellosa, que fa un recorregut llarg ja que prové de la zona del Sàhara maurità.
La pols argilosa ha estat beneficiosa pels boscos mediterranis perquè el seu caràcter bàsic (amb un pH entorn a 7) ha neutralitzat els efectes de la pluja àcida. Però aquesta mateixa pols, quan arriba a Canàries des de l’est en densos núvols moguts per l’harmatan, provoca ingressos hospitalaris per patologies càrdio-respiratòries o al·lèrgiques.
Papallones migradores
Però el vent també s’enduu “partícules” més grosses. Els anglesos, grans amants de les papallones, han detectat per radar “coses” de la mesura de les papallones i que volen a l’alçada dels vents que es pensa que aprofiten per migrar. Hi ha poques espècies de papallones migradores, ja que, en general, no es desplacen més que entorn un radi d’un quilòmetre.
La migració és una estratègia arriscada, ja que el vent els pot ser desfavorable i les pot conduir, en una mena d’efecte flautista d’Hamelin, a un lloc on no puguin sobreviure. Perquè, doncs, algunes papallones han desenvolupat l’estratègia evolutiva de la migració?
Perquè es pensa que migrant fugen de paràsits, concretament d’unes petites vespes que ponen els ous sobre les larves de la papallona, de manera que, quan les petites vespes creixen, poden aprofitar la carn de l’eruga.
La papallona migradora més coneguda i més espectacular, per la quantitat i sincronia dels animals, és la papallona monarca (Danaus plexippus), que migra entre Mèxic i Canadà. A la península Ibèrica migren altres papallones, com ara Pontia daplidice, la papallona tigre (Danaus chrisippus), que solia viure a Àfrica i ara s’ha establert a la península on es pensa que hi fa el cicle vital complet; Cornifrons ulceratalis; una arna que s’alimenta de plantes cultivades, Autographa gamma, i la papallona dels cards.
El viatge de la papallona dels cards
La papallona dels cards (Cynthia cardui, també coneguda com a Vanessa cardui) també se’n diu donzella pintada, de la traducció anglesa de painted lady. I és la que fa un cicle més curiós de les que arriben a la Península.
Cynthia cardui ve d’Àfrica volant una distància d’uns 2.000 km. ¿Com s’ho fa un animal tan petit que no genera suficient energia per arribar? La resposta cal trobar-la en el vent. Aprofiten vents d’alçada, que els permet realitzar en tres o quatre dies una distància que, per les seves mesura i velocitat trigarien mesos en arribar.
Les papallones que arriben a la península venen de l’Atles del Marroc. Però també van més al nord, al Regne Unit; i després a Finlàndia. S’estima que estan uns dos mesos en cada una de les etapes. En el retorn aprofiten els vents de l’oest en dues etapes, Canàries i golf de Guinea.
Quan arriben a cada destí, les papallones dels cards viuen uns dos mesos, ponen els ous i moren. Però, com saben les papallones quan han arribat al seu destí? De vegades s’ha dit que potser les atura la tramuntana, que bufa en direcció sud. Potser detecten condicions favorables d’humitat i temperatura. Què les fa iniciar la migració? Tampoc no se sap.
El 2009 al Butterfly Monitoring Scheme van detectar una migració excepcional de papallones, que s’atribueix a un creixement extraordinari en el lloc d’origen. Les pluges de la tardor provocarien una flora abundosa a l’Atles. El desenvolupament de cards i malves que mengen les erugues va permetre de sobreviure molta part dels ous que les papallones van pondre.
El seguiment de papallones a Catalunya, gestionada pel museu de Granollers, també va detectar un gran nombre de papallones dels cards. El seguiment el fan voluntaris que estudien transsectes setmanals de 25m en un centenar d’hàbitats diferents, des del març fins al setembre.
Les papallones fan la posta on creuen que les larves podran viure bé. Sempre ponen un número similar d’ous, de manera que la seva demografia la regulen les condicions ambientals; si no són òptimes, moriran més ous o més larves.
Quan arriba el moment de fer la crisàlide, l’eruga teix el capoll en plantes que neix és bonic perquè, per desplegar les ales bomba l’excés d’hemolimfa produïda cap als canals de les ales. L’hemolimfa no aprofitada degota, de manera que, pel color, sembla que sagnin.
En aquest moment són molt vulnerables per als seus depredadors: orenetes i falciots, abellerols i granotes.
Frogs Eat Butterflies. Snakes Eat Frogs. Hogs Eat Snakes. Men Eat Hogs.
Més informació: entrevista a Anna Àvila
La cursa de relleus de la papallona dels cards.
Imatges: wikipèdia.
