La maledicció del faraó

Print Friendly, PDF & Email

El 5 d’abril de 1923, George E.S.M. Herbert, comte de Carnarvon, morí d’una malaltia de causes desconegudes mesos després d’endinsar-se en la tomba de Tutankamon.

Fou víctima d’una pneumònia bilateral, seguida de símptomes que incloïen fatiga, mal de cap, insuficiència respiratòria, adenopaties…
Altres membres de l’equip que participaren en l’obertura de la tomba també moriren poc després, afectats de malalties no aclarides. Immediatament, això féu pensar en una maledicció. Com explicar-ho, sinó?

A Egipte, el negoci de saquejador de tombes ha estat molt ben remunerat des de temps antics. Per això, els darrers faraons de l’Imperi Egipci van deixar de ser enterrats en grans sepulcres monumentals a la vista de tothom, i van fer-se sepultar en tombes secretes subterrànies, anomenades hipogeus.

Així nasqué laVall dels Reis, en un intent de camuflar les tombes i, sobretot, les seves entrades. Però ni així: els arqueòlegs moderns no van trobar gairebé cap tomba sense profanar i saquejar. Tanmateix, el sepulcre de Tutankamon restà pràcticament intacte perquè el jove faraó fou enterrat precipitadament en un hipogeu improvisat sobre el qual, pocs anys després, es construïren les cabanes dels obrers que treballaren en la preparació de la tomba de Ramsés VI.

Així la tomba restà intacta; però els més supersticiosos atribuïren la preservació a una maledicció faraònica: les morts dels excavadors de la tomba bé semblaven confirmar-ho… El 1955, a Sudàfrica, l’epidemiòleg britànic Geoffrey Dean atengué un geòleg de Rhodèsia (avui Zimbabue), que estudiava la possibilitat d’emprar com a adob els grans dipòsits de guano (excrements) dels ratpenats.

Cinc setmanes abans havia entrat en les coves de la reserva natural d’Urungwe i des de llavors havia desenvolupat una greu pneumònia bilateral. Dean fou informat també que trenta anys abans, dos soldats havien desafiat una «‘m’tagati», maledicció que queia sobre qualsevol persona que entrés a les coves sense ser «njanga», és a dir, bruixot.

El ritual d’iniciació dels aspirants a bruixot consistia precisament a entrar en les coves i passar-hi un cert temps. Molts aspirants morien misteriosament, però als supervivents se’ls reconeixien poders màgics i capacitat de curació. I era provat que mai més no emmalaltien per causa de la «‘m’tagati».

Dean també recollí informació sobre una expedició espeleològica a Transvaal, Sudàfrica, en la qual alguns exploradors havien mort a causa d’una misteriosa malaltia que cursava com una pneumònia i que fou anomenada «mal de les coves» pel metge que la diagnosticà. Que hi havia en comú en tots aquests casos de pneumònia, inclosos els relacionats amb la famosa maledicció de Tutankamon?

Era evident, però ningú no hi havia caigut: piles d’excrements de ratpenats.

Sobre el guano sec de ratpenat creix un fong oportunista, les espores del qual són les vertaderes causants de les misterioses pneumònies: Histoplasma capsulatum.

Aquest fong, propi sobretot de països càlids, creix sobre sòls polsosos on hi ha excrements de gallines, coloms, estornells o ratpenats. La malaltia, histoplasmosi, es contreu per inhalació de pols que contingui espores del fong i cursa en forma de pneumònies potencialment letals; a través del torrent circulatori, pot afectar també altres òrgans com el fetge i produir trastorns funcionals i metabòlics.

La malaltia es manifesta amb tos, dolor toràcic, insuficiència respiratòria, tremolors i fatiga, és a dir la misteriosa simptomatologia que acompanyà lord Carnarvon fins a la mort.En la seva forma més lleu, i més freqüent, la histoplasmosi és benigna i immunitza el malalt, tal com comprovaren els aprenents de bruixot d’Urungwe.

Així que, tal com Dean establí, fou una histoplasmosi, i no pas cap misteriosa maledicció d’ultratomba ni tampoc cap «m’tagati» de fetiller, l’assassí d’egiptòlegs i espeleòlegs. Una histoplasmosi lligada als excrements dels ratpenats cavernícoles. És més lògic. I per què no igual de fascinant?

Aquesta història la vaig publicar per primera vegada a Biosfera el 1992. Anys desprès la vaig comentar a Eureka i es va tornar a publicar. Originalment me l’havia feta conèixer EB; gràcies a ell vaig contactar Geoffrey Dean, qui em va passar per fax algun text seu i vaig poder redactar la història completa.

Fotos: Wikipedia