Margarita Parés va començar el cafè científic presentant-se. Va explicar que durant la carrera de biologia havia fet l’especialització de botànica. Un cop a l’Ajuntament havia començat observant l’ecologia de la ciutat i ha acabat especialitzant-se en estudiar la biodiversitat. Després va fer presentar-se als participants.
Tot seguit va esmentar per sobre tots els àmbits que podien tractar-se en un col·loqui sobre la biodiversitat a Barcelona. Com un índex relatat van sorgir flora, fauna, protecció, plagues, beneficis que comporta dedicar atenció a la natura a la ciutat (passar-s’ho bé, supervivència d’algunes espècies, crear xarxes), conflictes… com atraure animals…. en fi, podria seguir molt. Finalment, vam acabar tractant més o menys per grups biològics. I aquest serà l’ordre que seguiré.
Arbres
Vam començar amb una pregunta: és veritat que les fulles dels arbres aturen partícules tòxiques per a nosaltres? Certament, va respondre, s’estima que aturen unes 400 tones, de mitjana especialment els arbres de fulla plana i grossa com els plàtans (Platanus x hispanica). Cosa que no ha passat enguany que ha plogut molt i no només ha rentat les partícules contaminants, sinó que ha permès que, ells sí, tinguin molts brots verds.
La capacitat d’hibridació dels plàtans fa que siguin de difícil classificació. De tota manera, si els més comuns són els que abans es classificaven com a Platanus occidentalis, alguns individus en destacaven. Va explicar ERB que un avi seu va trobar un dia Font i Quer davant del Col·legi d’Advocats exclamant: “És l’únic orientalis que hi ha a Barcelona!”. El que hi ha a la Gran Via davant de la Universitat potser també ho és, bàsicament per l’escorça diferent. Ara, és estrany que Font i Quer no s’hi hagués fixat.
Què passa amb els plataners?
La ciutat és un medi hostil per als arbres. I si, per damunt, n’hi ha molts junts de la mateixa espècie com si fos un monocultiu, tenen moltes malures. De manera que la gestió comporta que se substitueixin plàtans per lledoners – almeces (Celtis australis), però augmentant la diversitat d’arbres de la ciutat, perquè no passi el mateix. De tota manera, on la imatge del plàtan a Barcelona és identificativa, especialment a l’Eixample, es mantenen.
També vam parlar discretament sobre altres arbres de Barcelona, els dels carrers especialment dels catalogats com d’interès local.
Els grans voladors
D’ocells n’hi ha 75 espècies a Barcelona, 55 de les quals són protegides. Dels autòctons de temporada, dels recuperats, dels introduïts…
Entre els grans voladors, que migren per temporades i que són fidels als seus nius, a Barcelona tenim orenetes, falciots, ballesters… Molts d’ells estan vinculats als edificis, perquè se senten protegits. Aquest és el cas dels falciots –vencejos- (Apus apus), abundosos, que volen contínuament i fan molta cridòria; i els ballesters (Apus melba), més grans, també nien a edificis on conviuen individus sense parentiu. Talment com nosaltres.
Altres els veien volar, però no sabien on niaven ja que fan el niu sota teulades, en zones interiors dels edificis. De manera que va proposar-se el projecte oreneta per demanar els veïns que informessin dels nius. Així es van enregistrar 150 nius d’oreneta cuablanca o avión (Delichon urbicum) [des d’avui, 151; un dels participants va informar d’un al pàrking de casa seva, que no hi és al mapa.] I uns 35 d’oreneta vulgar (Hirundo rustica).
Les rapinyaires
Els falcons (Falco peregrinus) van desaparèixer l’any 1970. Cap al 2000 va ser reintroduïda una parella a la Sagrada Família. No va ser per controlar la desmesurada població de coloms, ja que la densitat de població d’aquesta espècie que es pot assolir no hagués acabat ni de lluny amb la plaga de coloms.
Els falcons requereixen un territori ampli per a la seva cacera. De fet, a Barcelona hi ha quatre parelles. Totes fan nius alts, a les torres de la Sagrada Família (webcam) i a Montjuïc.
De fet, els penya-segats de Montjuïc són molt interessants geològicament, tant que estan catalogats i es pretén d’incloure’ls en les reserves de natura. Les parelles que hi ha a Barcelona s’han format pels individus reintroduïts, però també amb altres exemplars d’altres llocs.
Per reintroduir falcons se segueix la tècnica del hacking, una mena de nidificació artificial, que consisteix a instal·lar una caixa niu en un lloc considerat adient. Es col·loquen polls de falcó de 30 dies, quan ja mengen per ells mateixos. Sense que se n’adonin, se’ls proporciona menjar. Atès que en aprendre a volar retornen al niu per a trobar el menjar, s’adapten al medi urbà. De mica en mica s’abandonen les visites a la caixa fins que els falcons s’independitzen.
Alguns columbòfils s’han espantat amb la reintroducció de falcons i s’han generat alguns problemes. Però els falcons molt difícilment caçaran coloms missatgers tan ben criats i atlètics, com són de fàcils de caçar els coloms de ciutat.
Els que cacen els ocellets dins les gàbies que els amos posen al sol són els xoriguers –cernícalo (Falco tinnunculus), alguns dels quals nien també als penya-segats de Montjuïc. En total hi ha entre 20 i 30 individus.
Les plagues
Aquests coloms roquers (Columba livia) són un problema de salut pública a la ciutat, on n’hi ha uns 60.000, que viuen en els falsos sostres dels nuclis antics dels veïnats. Per a això durant la rehabilitació d’edificis antics d’han tapat forats per on es poden colar. Però es demana que no es tapin del tot, sinó que es facin més petits de 6 a 7 cm de diàmetre, de manera que puguin entrar passeriformes o ocells més petits, però no coloms.
Tot i les malalties dels coloms i la prohibició de donar de menjar els coloms, moltes persones els duen pa, generant una brutícia notable moltes vegades a parcs infantils. Al barri també tenim una senyora que dóna de menjar a coloms als jardins de Vinyoli i a la plaça Artós. Un dia li vaig comentar alguna cosa i se’m va posar a cridar molt agressiva “Comer no está prohibido!” Em va fer pensar que no en faríem net.
L’espècie més representativa dels ocells exòtics introduïts però és la cotorra. La nova població de cotorretes (Myiopsitta monachus) va estar generada per la importació per a la venda i el posterior alliberament d’alguns exemplars. La seva capacitat de sobreviure i d’adaptar-se a altres palmeres més que les palmeres, i d’aprendre a menjar a terra com els coloms, n’ha fet créixer el nombre espectacularment.
Fins al punt que són un problema als camps de conreu del delta del Llobregat quan arrasen el gra, i comencen a ser considerats com a plaga. De moment, no generen un problema de salut pública, però els nius que fan, que són com apartaments, tenen el risc de caure. I el seu caràcter agressiu i descarat fa que desplacin altres ocells més petits. El que sí que provoquen és contaminació acústica.
També són un problema per als ocells petits les garses – urracas (Pica pica), que mengen els ous d’altres ocells més petits. S’estima que a Barcelona hi ha 500 garses, però és una població creixent.
Les espècies més antigues
Al zoo de Barcelona hi ha entorn 150 nius de bernat pescaire – garza real- (Ardea cinerea), la colònia més gran de Catalunya, ja que a la Ciutadella hi van trobar una zona acollidora, que no els era hostil i s’hi van quedar. Aquest ocell d’aiguamoll ens vincula al passat pantanós de la ciutat.
Però també hi ha puputs, mussols, als cementiris de Barcelona. Les boniques merles que graten la terra sota els arbusts buscant cucs.
I vam passar per sobre de les rates voladores: els gavians argentats (Larus argentatus); grans ocells agressius, que nien a les teulades i les terrasses de ciutat vella i amenacen quan vas a estendre la roba.
Els mamífers asilvestrats
D’espècies de mamífers n’hi ha disset a la ciutat; set de les quals són espècies protegides. En el total es compten els gats i els gossos; no va dir si els humans també. Cap de les tres s’inclouria entre les set protegides.
Els gats són els animals asilvestrats que generen més problemes. Les persones els adquireixen de forma compulsiva, i quan s’atipen o arriben les vacances i no saben què fer amb l’animal, l’alliberen on millor els sembla. Els gats, sentimentalment, costen menys de ser alliberats que els gossos, perquè com ja són mig salvatges…
I així s’han convertit en un gros problema sanitari per a l’ajuntament. I en el perill més gran per als ocells petits. Per una ordenança està prohibit de matar-los, de manera que l’Ajuntament ha habilitat llocs on se’ls pot donar de menjar i els esterilitzen a fi de controlar la població. El creixement de la fauna asilvestrada no és que no hi hagi ordenances que la controlin, sinó el poc compliment que se’n fa.
Amb els gats se genera un instint maternal especial, que fa que algunes dones grans (estadísticament significatius el gènere i l’edat), que fan de la seva raó de viure (o de part) donar de menjar els animals, especialment els gats. Gairebé a cada barri hi ha una dona d’aquestes característiques que fa aquest paper. A Sarrià n’hi havia una, que va marxar del barri desnonada; després se la veia retornar amb el tren i un carro ple de menjar per gats.
Els mamífers autòctons
Els quiròpters s’han adaptat perfectament a la ciutat; amb set espècies són els mamífers més abundants. Sempre que els veig volar al capvespre em sento bé, em reconcilien amb la vida. Al Museu de Ciències de Granollers (La Tela), organitzen sortides per veure rats penats. D’esquirols en podem trobar als jardins del Palau de Pedralbes i al Laberint d’Horta.
Al zoo hi ha una colònia d’uns 40 eriçons (Erinaceus europaeus), que hi viuen de forma salvatge. Hi deuen ser des d’abans de les obres de la Ciutadella; de fet, potser ja hi eren abans i són un relicte. Des de fa uns mesos n’estudien l’origen. Aquí podeu veure un vídeo que, això sí, comença amb un minut de publicitat.
De les rates (Rattus norvegicus) en vam mencionar poc, sí que són plaga i de segur se segueixen campanyes per a exterminar-les. No debades encara tenim el record de la pesta, provocada per un bacil, paràsit de les puces de les rates. Una altra plaga és la de porcs senglars, sobre tot a les zones altes de la ciutat. En aquest cas, el control de població es fa mitjançant arcs i fletxes.
Rèptils, amfibis i peixos … i altres
De rèptils en tenim set espècies: dos dragons (Tarentola mauritanica i un altre), sargantanes (Psammodromus i altres), quatre serps (entre elles, Malpolon).
D’amfibis n’hi ha tres espècies, la reineta (Hyla meridionalis), el tòtil (Alytes obstetricans) i la granota vulgar (Pelophylax perezi). Dues d’elles estan protegides. Ara s’està acabant una tesi sobre els amfibis a Barcelona, que permet un coneixement de la situació real.
Vaig recordar el vespre d’estiu que travessàvem la plaça Francesc Macià. A penes hi havia remor de cotxes, però un altre soroll fort ens va cridar l’atenció ¿què era? Doncs eren les granotes o amfibis de l’estany del centre de la plaça sota l’ombú (Phytolacca dioica).
Els peixos que hi ha a Barcelona són tots introduïts. Molts per altres compradors compulsius que després els alliberen tot tranquil·litzant-se l’esperit dient: “estaran millor en aquest estany”. I així els peixos alliberats i les tortugues de Califòrnia ens espleten els ous dels amfibis autòctons.
També tenim fauna de costa recuperada en uns esculls artificials enfonsats davant del port; alguns peixos i llagostes (Dociostaurus maroccanus)!
D’insectes se sap poca cosa a la ciutat, no hi ha estudis tan avançats. L’aproximació més gran és el recompte de formigues del jardí botànic.
Per a saber-ne més, Margarita ens va informar de l’agenda d’activitats del museu de zoologia, del jardí botànic, i ens va animar a anar a la festa de la ciència el 13 i el 14 de juny, quan es faran bioblitz simultàniament a la Ciutadella, als jardins antics de la Universitat de Barcelona i al Laberint d’Horta, unes activitats que permeten de classificar la flora amb l’ajuda d’un expert.
Fotos: wikipedia
