Cafè científic: el nostre reflex en l’entorn

Quan vaig convidar en Joan Pino, del CREAF, a participar en aquest cafè científic, que va acceptar de seguida, va dir que, pel tema del trimestre –El reflex de l’entorn- podria parlar dels efectes de l’antropització sobre els ecosistemes: simplificació, banalització de les biocenosis, invasions i altres assumptes relacionats. Vaig pensar que era el que volíem: el nostre reflex en el que ens envolta, l’efecte dels humans en els ecosistemes. I ahir va arribar el 22 de setembre, el dia del seu cafè científic. Joan es defineix com a naturalista o ecòleg de paisatges; d’ells n’estudia la composició des de diversos nivells d’organització: individus, poblacions, comunitats, ecosistemes i paisatges, que són, per als ecòlegs, un nivell d’organització superior, és a dir, sistemes de sistemes. Per a començar a situar-nos ens va parlar dels fluxos de matèria i energia en la biosfera. Així, va dir, de l’energia solar que arriba a la Terra molta es malbarata, una altra fracció evapora aigua, genera corrents i fa ploure, i només amb una petita fracció (el 0,2%) les plantes transformen matèria inorgànica en orgànica per la fotosíntesi. El CO2 atmosfèric es transforma en sucres a la planta. Així l’energia orgànica entra en la xarxa tròfica i es genera la vida de la Terra, perquè les plantes, al seu torn, poden ser menjades per herbívors; i aquests per pels carnívors. D’un nivell a un altre, només passa un 10% de l’energia, la resta és emprada en la vida (fisiologia, moviment) o simplement es dissipa. Quant a la matèria, molts animals, en emprar-la canvien el paisatge; pensem en les formigues, o en els grans herbívors de la sabana, que mantenen la praderia a ratlla evitant que es desenvolupin plantes llenyoses. Els castors també alteren el seu entorn per a fer-se’l més adequat a les seves necessitats. Però la capacitat humana per transformar, tan profunda i estesa en el globus, és única. I els usos de l’entorn han fet que els paisatges canviïn. Transformació En els darrers dos-cents anys, Catalunya ha vist canviar el paisatge diverses vegades. Quan el segle XVIII la vinya (Vitis vinicola) es va estendre com a conreu exitòs per a exportar-ne la producció, es van construir moltes terrasses per a poder participar en el comerç vitivinícola; aquesta activitat va generar un canvi en el paisatge. I quan, a la fi del segle XIX la fil·loxera (Phylloxera vastatrix) va delmar les vinyes i es van abandonar les rabasses, la vegetació va amagar les terrasses construïdes apenes un segle abans. Tot i això, el paisatge ens explica la seva història, si la sabem buscar. O quan un incendi ens mostra el terra pelat i aflora la història abans amagada. Quant a l’eficiència en l’explotació dels recursos, és veritat que cada vegada obtenim més recursos, però també és cert que som menys eficients: una tona de blat ens resulta més cara avui que a l’Edat Mitjana: els adobs sintètics, el transport de totes les fases de la producció, l’empaquetament… encareixen el producte i el fan menys eficient. En aquesta mobilització de transport i fabricació fem servir energia solar fossilitzada. De manera que els nostres canvis en l’entorn que requereixen combustió, alliberen CO2 a l’atmosfera, gas que provoca l’efecte hivernacle i, en conseqüència, un escalfament de la temperatura global. Simplificació La transformació de l’entorn pels humans a escala significativa va començar amb l’aparició de l’agricultura, és a dir, en transformar un ecosistema salvatge a un de domesticat per al seu aprofitament. L’aparició de camps de conreu va comportar la simplificació d’un sistema natural per a l’extracció de la producció primària (és a dir, dels vegetals) d’una forma més eficient per als humans. A què en diem simplificació? Pensem en un ecosistema silvestre madur, per exemple, en un bosc. És ric d’espècies i molta part de la matèria orgànica es troba en forma de fusta o de fullaraca, inassequible per a la nostra alimentació. Un camp de conreu, per contra, és un sistema empobrit d’espècies, però del qual n’extraiem plantes comestibles, molt més interessants per a nosaltres. En un ecosistema simplificat, la xarxa tròfica en què molta varietat d’espècies interactua perd complexitat, se simplifica. I, com a efecte comú, les espècies que resten són les menys especialistes. Aquest efecte es veu clarament en el mar. La Mediterrània de fa cinquanta anys era molt més complexa que no és ara, hi havia tonyines grans, tortugues i altres animals que interactuaven. La sobrepesca fa que els animals marins siguin cada cop més petits i menys, cosa que fa que no es regulin les poblacions d’animals de creixement ràpid, com ara les meduses. Homogeneïtzació Un altre dels efectes quan se substitueixen organismes més especialitzats i més eficients en un determinat entorn, com ara són els locals, per organismes més generalistes i cosmopolites, hi ha una uniformització general de la biodiversitat. Succeeix com en els centres de les ciutats, que tots s’assemblen; fins al punt és així, que de l’efecte també se’n diu macdonalització. En ecosistemes homogeneïtzats, les espècies també viuen menys temps. En un bosc amazònic primari, per exemple, els arbres poden viure fins a 300 anys; quan es talen, els arbres que creixen en el bosc secundari no viuen més de 50 anys. Cosa que també passa en un alzinar; quan cauen els arbres més antics, són substituïts per altres que viuran menys; o per una brolla, on les espècies que hi poden viure, com ara el romaní (Rosmarinus officinalis), només arribaran als 20 anys. En el mar, l’extracció de recursos per la pesca ha fet que disminueixi la mesura dels peixos. Actualment hi ha un debat amb el dubte de fons de si les poblacions de sardines o de seitons podran sobreviure cas que se segueixi el mateix ritme d’extracció. Al Cantàbric hi va haver cinc anys d’atur en la pesca del seitó (Engraulis encrasicolus), atès que s’havia arribat a una mena d’extinció comercial de l’espècie, però no sembla que la situació hagi millorat gaire. Banalització Tots aquests efectes provocats per la desaparició de les espècies especialistes en els ecosistemes, en provoca la seva banalització, que té entre altres efectes, la minva de resposta front flagells; ja sabem que un hort és més resistent a ells que un monocultiu, o els organismes invasors. Els ecosistemes complexos són més estables. La banalització, al seu torn, afavoreix l’establiment d’espècies invasores, que solen ser més generalistes que les autòctones; entre els vegetals, per exemple, dediquen poca energia a la producció de teixits especialitzats, com ara les cutícules que fabrica la vegetació mediterrània, costosa de sintetitzar. Invasions Per invasió biològica s’entén l’augment d’espècies no autòctones. Al nostre entorn són conegudes les del Delta de l’Ebre, però són més importants les del Delta del Llobregat; ambdós són paradisos per als nouvinguts. Ambdues zones estan formades per sòls al·luvials rics de nutrients i d’aigua, en un clima benigne; però el Llobregat desemboca en una zona on hi ha molt de moviment i d’intercanvi per tren, barco… això fa que les invasions siguin moltes. Un exemple de planta invasora n’és l’herba de la pampa (Cortaderia), que es va fer servir per jardineria tant domèstica com d’infraestructures, que s’ha escampat i creix de pertot, fins a camps de conreu abandonats o abocadors de runes. Paradoxalment, a la pampa, d’on és autòctona, és una herba gairebé extingida. Però aquest no és un fenomen nou. La canya mediterrània (Arundo donax), per exemple, no és autòctona, com tampoc no ho és el cargol bover. Un flagell que sembla més o menys controlat va ser durant un temps la tortuga de Florida (Trachemys scripta). La venien de mida petita, però en fer-se gran, feia nosa a la casa i era abandonada al riu o al delta. Ara, la tortuga de galta roja està essent substituïda per la de galta groga (T. callirostris), que és menys invasora. I, per trobar, al Llobregat s’han trobat cocodrils, que, per ara, no s’han tornat invasors. Què fa que una espècie es torni invasora? Doncs que ni hagi molta; com més n’hi ha és més probable és l’aparició d’una mutació que pugui tornar resistent a una població i, finalment, fer-la invasora. D’aquest se’n diu l’efecte loteria: et pot tocar, però com més compres, més probabilitats tens que et toqui. Un altre exemple de planta invasora és l’ailant (Ailanthus altissimus), d’origen japonès, que va ser molt emprada en jardineria i ara molt estesa a Collserola, sobre tot a la zona de Santa Maria de Vallvidrera. O la soja borda (Abutilon theophrasti), una planta invasora típica dels conreus de blat de moro (Zea mays). Les ciutats són territori lliure per a que s’instal·lin espècies colonitzadores. Però no cal que les espècies invasores siguin foranies. Ja no són els falcons qui mengen els coloms, sinó les gavines (Larus argentatus). O les garses (Pica pica), que fan desaparèixer els ous dels passeriformes. Amb la qual cosa, simplifiquen més un ecosistema simple. Una de les espècies invasores més recent és la cotorra argentina (Myiopsitta monachus). Les cotorres van escapar-se del zoo i van poblar la Ciutadella. Més endavant, seguint un procés exponencial, es van estendre per tota la ciutat i ara són un problema, no només ja per a la ciutat, sinó també per als conreus del malmès delta del Llobregat. Han passat a ser un problema econòmic. Recapitulant Tots aquests efectes de simplificació, homogeneïtzació i banalització són conseqüència de la nostra activitat. Però no podem deixar els ecosistemes sense tocar, hem de sobreviure. El problema és la velocitat amb què transformem els ecosistemes i l’increment de població, que demana més matèria i més energia, com per exemple, ara amb la generalització del llibre electrònic. Podrem perpetuar aquesta despesa energètica? Atès que el benestar i l’extracció de recursos són forces antagòniques. ens cal buscar una forma de vida sostenible que ens permeti compaginar-les. Més informació: Pino, Joan (2010) “Canvis en el paisatge i homogeneïtzació florística a Catalunya”. Omnis cellula 24:16-21.