A Catalunya i Espanya es plantegem si hem construir un magatzem temporal de residus nuclears (per al qual vam promoure un debat ciutadà). A Finlàndia es plantegen de fer-ne un de definitiu, que vol dir, que amagui residus durant 100.000 anys, fins que la radiació deixi de ser perillosa per a la salut. En diuen Onkalo. I sobre la seva construcció va tractar el documental del mes, Into eternity, de Michael Madsen.
Aquesta proposta, que pot ser com una construcció de nines russes, càmeres dins càmeres per amagar els residus perillosos de l’era nuclear de l’espècie humana, pretén que els habitants futurs de la Terra no s’acostin al magatzem en 100.000 anys, fins que deixi de ser perillós. Aleshores, com fer-ho? S’avisa que hi ha un residu perillós i que no s’ha d’entrar?
Ara bé, si els humans futurs són com nosaltres, no és millor amagar-ho al màxim i no avisar de res a fi de no despertar la curiositat, com els arqueòlegs d’avui excaven a les tombes dels faraons? Però, si algú troba el jaciment, potser caldria avisar que és un tresor enverinat. Un dubte ben interessant.
És molt bona l’analogia que es fa entre els residus nuclears, com una nova forma de foc. els primers humans en domesticar el foc, també podrien generar benestar i dolor amb el foc. No oblidem que a banda del discutible ús de l’energia nuclear com a generadora d’energia exosomàtica, cal pensar en l’ús en el diagnòstic mèdic.
