Pel quatre de juny, que se celebrava el dia de la Terra, i des de la Casa Orlandai la jornada pel canvi, vam convidar Emilio Garcia perquè ens parlés sobre el pic del petroli, o, directament, sobre el crash oil. Emilio és company d’Antonio Turiel, col·lega seu de l’Institut de Ciències del Mar, tant de recerca com de preocupacions.
El pic del petroli
La idea clau del raonament és clara: és el els recursos no es poden extreure a un ritme constant, segueixen una corba de producció. Pel que fa al petroli, el 1994 havien d’excavar a 1.000 m; el 2004, 1.500 m, i el 2010 ja 3.000 m. Així de baix era la plataforma que es va trencar al golf de Mèxic. Al Brasil, amb tantes expectatives per les noves troballes, han d’excavar a 4.000 ó 5.000 m de fondària.
I tampoc no serà la solució. Els números són senzills: diuen que al Brasil extrauran mil milions de barrils al dia; si ho dividim pels 85 milions de barrils que requerim al dia entre tots, en tenim per dotze dies. També diuen que a l’àrtic s’extrauran 90 milions de barrils; si ho dividim pel petroli que necessitem, en tenim per 1.085 dies, és a dir, dos anys. A Líbia diuen que es podran extraure fins a 1,3 milions de barrils, en tindrem 423 dies, poc més d’un any.
El 1956 pic de Hubbert va ser proposat pel 1970, dècada amb la primera crisi seriosa del petroli. L’oil crash és l’inevitable punt a partir del qual la societat basada en el petroli deixarà de ser viable.
Així que hem de canviar. Cal cercar altres fonts d’energia, però les no renovables tindran totes el seu peak, tant les nuclears, per l’urani o el carbó. I les renovables cal veure si són viables, perquè poden tenir índexs energètics baixos o bé requerir matèries primeres que siguin no renovables, com passa amb les plaques solars més eficients.
Conseqüències del Crash Oil
Gairebé totes les activitats econòmiques ara depenen del petroli; aquest serà el primer nivell d’impacte: el transport de mercaderies, els viatges, la maquinària, la indústria petroquímica, l’electricitat, la depuració, la indústria farmacèutica… El segon nivell d’impacte seran els cotxes, el turisme, els plàstics, els medicaments, l’agricultura i la pesca, l’aigua i l’electricitat… El tercer nivell d’impacte serà l’estat, l’ordre social i les llars.
El peak oil és doncs una crisi energètica, que duu a una crisi econòmica amb elevats índexs d’atur; això fa una crisi financera, perquè no poden pagar-se els deutes adquirits. A més, estem en una crisi ambiental pel canvi global. Aquestes crisis ens duen a una crisi de matèries primeres, que els especuladors aprofiten per fer-ne negoci; d’aliments, per la competència amb els biocombustibles… i tot plegat condueix a una crisi política.
Alternatives
Els mitjans de comunicació no en parlen gaire, fins a la crisi de Líbia no se n’ha parlat, i ha estat perquè per Líbia passa el petroli que nosaltres consumim. Els polítics, tampoc. Les persones fem una negació emocional: no pot passar, diuen els escèptics; els científics trobaran la solució, diuen els que tenen fe en el progrés; són paraules de catastrofista, diuen els desqualificadors.
Però més aviat o més tard ens haurem d’enfrontar. Així, doncs, caldrà prendre consciència que cal estalviar, que més val que busquem l’eficiència i la sostenibilitat, que treballem per la comunitat on vivim. Desafortunadament hem de deixar estar els béns superflus, si volem tenir una transició el més amable possible.
