Tornem-hi. Dimecres 21 de setembre de 2011 vam començar el quart curs de cafès científics amb Francesc Llimona, investigador del Parc Natural de Collserola, qui ens va parlar de la recerca que fa a la serra. Ens volia transmetre unes idees clau.
La primera cosa que ens vol deixar clar és que Collserola no és un parc urbà, sinó que és un petit espai natural, amb categoria de parc natural des del 2010 per la Generalitat de Catalunya. Collserola es regeix pel Pla General Metropolità del 1976, on es va determinar la seva estructura urbanística de futur.
Espais naturals de Collserola
Collserola no és un tampoc un bosc urbà, sinó que està composat per diverses formacions de vegetació més o menys oberta. Efectivament, hi ha zones boscoses (alzinars, pinedes, boscos de ribera…), però també hi ha espais oberts.
I, entre els espais oberts, hi ha els prats d’albellatge que Oriol de Bolòs valorava tant. Hi ha també zones de conreu (fruiterars), especialment al vessant del Baix Llobregat, i pastures a la zona agro forestal del Vallès. A les zones cremades del parc hi ha crescut una formació arbustiva, la màquia.
Interès natural de Collserola >
Collserola és una zona molt pressionada per la presència humana, molt fràgil, però de gran interès natural. Què ho fa? Doncs Collserola és una serra amb una disposició orogràfica que forma illots diversos segons l’orientació, la humitat i el pendent, cosa que li permet de tenir una varietat de paisatges vegetals molt notable, on es refugien espècies europees, mediterrànies i africanes.
Això fa que Collserola, pels estudis realitzats fins ara, sigui amb el Montseny les àrees amb índexs biodiversitat superior a Catalunya.
Índexs de biodiversitat
Els investigadors busquen zones diverses (boscos, zones obertes) per estudiar-ne la biodiversitat cada any al mateix lloc i poder veure per tant la tendència. Els índexs de biodiversitat tenen a veure tant amb el nombre d’espècies d’un ecosistema com amb el nombre d’individus que les integren. La diversitat serà elevada si hi ha moltes espècies amb un nombre similar de representants i, al contrari, esdevindrà baixa si hi ha poques espècies o es presenten de manera desigual.
Estudi de la fauna a Collserola
Francesc estudia les genetes (Genetta genetta), un carnívor d’hàbits nocturns que caça ratolins. Van començar trobant els llocs que feien servir de latrines, allà on es trobaven els individus. Les latrines podien ser cotxes abandonats que, de sobte apareixien entre o sota la vegetació , o sobre pedres. En fer un seguiment de les latrines amb trampes fotogràfiques, i aprenent fotoidentificació dels individus, van adonar-se que cada latrina limitava el territori dels mascles i alhora era lloc de trobada per a les femelles.
Una altra forma de seguir la fauna és, dissortadament, el seguiment d’atropellaments. I també ho és el radiotracking, una antena que pot incorporar-se a un individu. En aquest cas, s’estudia l’ús que l’individu fa del territori, de l’espai. Amb radiotracking s’ha estudiat el comportament dels toixons (Meles meles), dels senglars (Sus scrofa), de guineus (Vulpes vulpes) i d’eriçons (Erinaceus europaeus).
Pressió sobre la fauna
Només la presència d’algunes espècies ja mostra si en una zona hi ha pressió, com indiquen les rapinyaires. Però també ho indica el seguiment per ràdio. En principi, si no hi ha pressió, els animals són on volen, però es veu que, a Collserola, moltes vegades no és així. Quan s’alliberen eriçons amb ràdiotracking, lliurats des de l’Estació Biològica de Can Balasc, el centre de recuperació de fauna autòctona situat al parc de Collserola, es veu que els animalons s’adrecen a àrees obertes, fruiterars bàsicament, de Sant Just, Sant Feliu o Molins; per més que hagin estat alliberats al centre de la serra.
S’ha vist també que de senglars, per exemple, hi ha dues poblacions. Una és la més habituada als humans, la que busca (i desafortunadament troba) de mans o zones humanitzades. Una altra que no s’acosta als humans, que s’allunya més de 200 m d’infraestructures humanes, com ara la carretera dels Túnels de Vallvidrera.
Fragmentació del territori
Els índexs de biodiversitat, en fragmentar-se el territori, disminueixen de forma no proporcional. Els animals requereixen d’espais no ofegats, de manera que les discontinuitats en l’hàbitat d’un animal, en aquest cas, poden fer crítica la conservació d’una espècie; perquè, entre altres raons ecològiques, hi ha les genètiques: com més petita és una població més difícil té l’aportació de gens nous. Per evitar l’aïllament, es busquen corredors verds que permetin l’intercanvi d’individus entre zones aïllades.
Per a animals grans, com ara els teixons, per als quals l’aïllament ja els ve perquè viuen en una serra envoltada d’una megaciutat, es mira d’afavorir-ne la connexió amb altres individus de Sant Llorenç de Munt. Però els corredors cal pensar-los per ser emprats pels animals, cal tenir en compte el seu comportament i les seves necessitats.
Invasions
Una altra pertorbació important és la de les invasions. Són invasors els crancs de riu americans (Procambarus clarkii) i també el rossinyol del Japó (Leiothrix lutea), dels quals els índexs de biodiversitat donen una densitat demogràfica actual de 22 per transsecte d’un quilòmetre. El perill de les invasions és que desplacen la fauna autòctona, si no l’eliminen directament, i uniformitzen el paisatge.
Conservar la fauna i la natura és riquesa de país, un actiu que no es considera en els balanços, com tampoc no se’n considera actius altes requeriments com ara l’aigua o l’oxigen (només s’ha posat preu al diòxid de carboni), però que són bàsics per a la nostra supervivència. Caldria revisar i actualitzar els índexs de valoració econòmica obsolets.
Vegeu també:
BIOCAT banc de dades de Biodiversitat de Catalunya
Economia, creixement i entropia, Ramon Folch, El Periódico 23 de setembre de 2011
Biodiversitat a Collserola, Cristina Junyent
Gimcana biodiversa.
Altres cafès científics:
El nostre reflex en el que ens envolta. Joan Pino, CREAF-UAB (22/09/2010)
Ballant al ritme que ens marquen. Jaume Terrades, CREAF-UAB (19/11/2009)
L’ordenació del territori des del punt de vista ecològic. Ferran Rodà, CREAF (13/02/2010)
