Amb retard publico el resum del cafè científic d’octubre.
Dimecres 19 va venir Josep Maria Espelta, del
CREAF, per parlar sobre boscos a la Mediterrània.
Algunes dades Catalunya ocupa una superfície de giarebé 32.000 km2 (unes 3.200.000 hectàrees), de les quals, 1.300.000 (entorn un 41%) és zona forestal arbrada. La superfície boscosa mitjana en el planeta és del 31%; cosa que fa que el territori sigui un xic diferent del nostre entorn, comparable a les zones del nord d’Europa. Unes 700.000 ha són realment (vocacionalment, diu) bosc; la resta, han patit pertorbacions o són zones més o menys gestionades. Un milió d’hectàrees correspon a conreus; i, les restants 20.000 ha, a zones urbanes.
pSempre ha estat així? No, no sempre ha estat així. Per l’estudi de pol·len en sediments, s’ha determinat que fa entre 8.000 i 10.000 l’extrem nord-oriental de la península Ibèrica era coberta per boscos de fulla plana. El clima mediterrani és posterior, té uns cinc milions d’anys, i va comportar un canvi en les espècies que cobrien aquest territori. No fa pas tant, on som ara era cobert probablement una roureda i/o una fageda; com en donen testimoni alguns topònims, com ara el turó de la Rovira (foradat per un túnel connecta el Guinardó amb Horta i el Carmel).
Quant a superfície, el bosc va desaparèixer de les zones més aptes per a conreus o per a la urbanització, i es va mantenir sobre tot a les zones de més difícil accés. Ara, en temps recents, s’ha capgirat la tendència: des de l’inventari forestal de 1990 al de 2003, trobem que la superfície forestal ha augmentat en un 20%, degut a l’abandonament de l’agricultura, que els camps han estat ocupats per pins. De manera que, si bé de mitjana al món, la superfície de boscos minva, aquí, creix.
La interfase En temps dels romans, entre els nuclis de població i el bosc (la silva), hi havia l’
ager; les cases de pagès, i el saltus, la zona no cultivada i no boscosa, silvestre però més oberta, que permetia les pastures i alhora afavoria el desenvolupament d’espècies de zones obertes. Ara, l’estabulació d’animals ha comportat desaparició d’aquestes zones, també comporta la minva o desaparició de les espècies descrites.
Els arbres dels boscos El bosc es manté a zones de muntanya. I les espècies més freqüents són el
pi blanc (
Pinus halepensis), el que n’ha augmentat més el nombre, més freqüent a zones baixes i d’aspecte desmanegat; el
pi roig (
Pinus sylvestris), d’escorça ataronjada i que ocupa l’alta muntanya; l’
alzina (
Quercus ilex), de tronc fosc, que se’n troben fins i tot a la diagonal, i la
pinassa (
Pinus nigra), de tronc molt recte i amb capçades còniques, que ocupa gran part de la Catalunya central. Les tres primeres espècies ocupen més de la meitat de la superfície forestal catalana.
El 83% dels boscos de Catalunya són de grans propietaris, els boscos públics es troben a la zona fronterera, per raons estratègiques. Hi ha una regulació per a la protecció del boscos, i ajuts per estimular la bona praxis. El
Centre de la Propietat Forestal en regula els plans tècnics i de millora. Actualment, amb l’escassetat de recursos obtinguts d’ells, els boscos no són rendibles per a l’explotació.
Aquí trobareu molta més informació sobre el funcionament i la història dels boscos:
Entrevista a Jaume Terradas per Cristina Junyent, a la revista
Mètode Com són els incendis forestals a Catalunya? Article del Dr. José Luis Ordóñez.
Els boscos com a embornal de carboni. Santi Sabaté
Inventari ecològic i forestal Mapa de cobertes de sol de Catalunya Gimcana forestal Els paisatges forestals canvien Conservar o gestionar El cicle del carboni Tot guanyant i perdent carboni. Eduard Pla
