Dimecres 20 de febrer, Montse Rivero, de Parcs i Jardins (Ajuntament de Barcelona), va venir al Cafè Científic de la Casa Orlandai per explicar-nos com podem veure el pas del temps reflectit en les plantes de la ciutat? Volíem que ens expliqués com canvien els jardins al llarg de l’any; com es decideix què s’hi posarà als jardins segons l’estació? I com han anat canviat els jardins segons en les modes, en la història de la ciutat.
El Pla del Verd i de la Biodiversitat
Només arribar, Montse ens va parlar del Pla del Verd i de la Biodiversitat, un pla per renaturalitzar Barcelona, que recentment ha estat aprovat per l’Ajuntament, en el que ella ha participat amb Margarita Parés, que també va venir a un cafè científic.
El Pla del Verd és una estratègia per a fer Barcelona més verda, que ve promocionada des de l’àrea de Medi Ambient. Abans, Parcs i jardins tenia poca capacitat d’intervenció en el verd de la ciutat, perquè només en portava la gestió, quan el disseny l’havien fet des d’urbanisme; ara, participen també en la planificació, cosa que permetrà una altra visió dels espais verds en els quals s’introduirà la fauna. Aquest pla n’és una prova.
Els jardins a les ciutats
Històricament, els parcs en les ciutats van aparèixer després de la Revolució Industrial, per regenerar l’aire de les ciutats amb fàbriques, i alhora servir de lleure als ciutadans, en el poc temps lliure que els restava. Cal tenir en compte que a les ciutats, a finals del segle XVIII i principis del XIX, no hi havia clavegueram. Per tant, amb l’augment de casos de tuberculosi, també es volia higienitzar l’espai. El projecte guanyador del concurs obert el projecte del parc de la Ciutadella, duia com a lema: “Los jardines son a la ciudad lo que los pulmones al cuerpo humano.”
Els primers jardins tenien un disseny que recreava un llac amb serpentina i turons; és a dir, que volien dur la natura a la ciutat. Ara bé, els jardins són una expressió artística, una peça artificial, en què hi ha plantes exòtiques. Així, tot i que, en principi, la vegetació que semblaria més adient de posar en els jardins fora l’autòctona, per pal·liar el canvi global, per exemple; cal pensar que les plantes mediterrànies són poc vistoses difícils de cultivar, moltes vegades, per la quantitat d’arrels que necessiten desenvolupar en la seva evolució per captar aigua.
Els jardins a Barcelona
A banda dels espais verds perifèrics de la ciutat, com ara Montjuic i Collserola, a Barcelona, la història dels jardins va començar amb la destrucció de les muralles, el 1854. Amb l’exposició universal del 1888, es va enjardinar la Ciutadella. Sens dubte, la persona més influent en l’enjardinament va ser l’arquitecte i paisatgista Nicolau M Rubió i Tudurí.
Rubió i Tudurí considerava que calien jardins de barri per arribar als quals els veïns només haguessin de caminar cinc minuts, com també jardins més grans, com ara la Ciutadella o el Turó Park (1933), el disseny del qual és seu. Va participar també en el projecte de l’exposició universal del 1929, es va enjardinar Montjuic, i va ser el responsable també d’altres enjardinaments de la ciutat, com ara la plaça de Francesc Macià (1925) o el Palau de Pedralbes, (1927).
Desprès de la guerra civil, es va retornar a la construcció d’espais verds el 1947 amb el Parc de Monterols. El 1965 es va inaugurar el Parc Cervantes, dedicat als roserars; i, el 1970, a Montjuic, el de Joan Maragall. El mateix 1970 es van inaugurar també dos jardins a les pedreres exhaurides de Montjuic, els jardins de Costa i Llobera, dedicat a les cactàcies, i els de Mossèn Cinto, a plantes bulboses i rizomàtiques.
D’una altra banda, entre 1960 i el 1970, també es van inaugurar jardins en finques comprades per l’Ajuntament, com ara la Quinta Amèlia (1970), el Parc del Laberint d’Horta (1971), el Parc del Castell de l’Oreneta o el Parc de les Aigües (tots dos del 1978).
Amb la democràcia es van recuperar altres jardins, com ara a la Vil·la Cecília (1986) o elsJardins de Ca n’Altimira (1991); i es van recuperar també altres espais on hi havia hagut equipaments que havien quedat obsolets; així es van construir el Parc de L’Espanya Industrial (1985), el Parc de la Pegaso (1986) i el Parc del Clot (1986), el Parc de Sant Martí (1985) i el Parc de l’Estació del Nord (1988). En molts casos, va ser la reivindicació veïnal, que els va fer possibles.
Amb les Olimpíades, el 1992 es van organitzar els parcs més moderns de la ciutat; en són exemple els de les zones olímpiques com ara el Parc del Migdia, el Parc del Poblenou, el Parc de Carles I i el Parc de la Vall d’Hebron; i també el Parc Esportiu de Can Dragó (1993) i el Parc de Diagonal Mar (2002), entre altres.
El Fòrum de les Cultures de 2004 va reordenar la façana litoral de Barcelona, i es van crear, entre altres, el Parc Lineal García Faria o el Parc dels Auditoris. Recentment s’han recuperat també les lleres del riu Besòs i el Delta del Llobregat, que, si bé no són estrictament de la ciutat, contribueixen a la seva millora ambiental.
I, les noves propostes van en el sentit de recuperar jardins d’institucions per al gaudi dels veïns, especialment en barris on el verd no hi és abundós, com ara el jardí del CIDOB o de Mercè Rodoreda, a l’Institut d’Estudis Catalans.
Els jardins a Sarrià
Sarrià és un entorn privilegiat; per la seva ubicació, té un gran percentatge dels parcs i jardins de Barcelona (95 Ha), a diferència de l’Eixample (49 Ha) o de Gràcia (38Ha). Això és degut que Sarrià, entorn el nucli urbà antic, era un lloc d’estiueig; de manera que molts parcs són part de les antigues finques privades que tenien jardins on s’hi poden trobar, en alguns casos, arbres centenaris.
Parcs de Sarrià són la Quinta Amèlia, Vil·la Cecília o el Parc del Castell de l’Oreneta. Fa poc es va incorporar el jardí de la Casa Orlandai, avui Jardí d’en Marcel, per al disseny del qual Montse Rivero ens va ajudar consensuant amb els veïns i participants a la casa la vegetació que hi podíem posar.
Els patis a Barcelona
En la història de Barcelona els patis també hi juguen un paper important. Sota el domini de la Corona d’Aragó, a Barcelona hi havia una distribució particular de patis. En els primers patis terraplenats s’hi plantaven tarongers, però també plantes rizomàtiques i bulboses. Tradicionalment als patis s’hi incloïa una gruta, una font i/o un porxo.
Al Museu de la Ceràmica del Palau de Pedralbes, s’hi podia veure la imatge d’una xocolatada de 1710 en un pati terraplenat. El Museu ha tancat les portes el 3 de març d’enguany, pendent de dur les peces al futur Museu del Disseny a la plaça de Les Glòries, que té previst de ser inaugurat el 2014.
Al Born, quan s’obri el jaciment del Centre Cultural del Born (previst per a l’11 de setembre de 2013), es veuran les restes de cases amb jardí, destruïdes el 1714. Dels jardins d’aquella època es va trobar, a la Casa de l’Ardiaca, el manuscrit d’un jardiner de la Barcelona. Montse, amb Albert Garcia Espuche i altres, van escriure el llibre Jardins, jardineria i botànica. Barcelona 1700. La informació és molt valuosa, perquè, aleshores, els jardiners no trobaven llocs amb plantes de viver, eren ells mateixos que els tenien que preparar i intercanviar amb altres jardiners amb els qui intercanviaven correspondència.
La dependència actual dels gardens fa, no només que es perdin les tècniques de jardineria, sinó també que es perdi diversitat.Fins fa 70 anys, les plantes ornamentals emprades en jardineria n’eren moltes més. Ara, algunes de les espècies comunes fa no gaire, com les clívies o les aspidistres, són més difícils de trobar.
Els horts
També vinculats a la Revolució Industrial, i no només a ciutats, sinó també a les colònies de les vores dels rius, els propietaris consideraven que els treballadors, si tenien un jardí obrer, tindrien una vida més saludable. Amb el paternalisme inherent vinculat a una filantropia interessada, els propietaris afavorien el conreu d’horts als seus obrers. En visitar la Colònia Fabra i Coats, a Borgonyà, es pot veure que les cases eren de 54 m2, però podien estar envoltades de 150 m2 de jardí.
Des del 1995, a Barcelona hi ha una política municipal de cessió d’espais, per a que els veïns hi tinguin l’hort urbà. D’horts urbans públics, n’hi ha a tretze espais, que comporten unes cent parcel·les. Avui, els horts urbans, tant públics com privats o compartits, són a les ciutats modernes un boom que engresca molts ciutadans.
Els interiors d’illa de l’Eixample
L’Eixample és un dels barris de Barcelona amb menys zones verdes. Ara bé, aquest no era el pla de Cerdà. L’enginyer va dissenyar illes de cases en les quals dos dels costats no eren construïts i donaven pas a un jardí comunitari. En aquest punt es comenta també la tradició dels badius de Badalona, en què els patis permetien la vida a l’exterior en els barris pescadors de Badalona, afavorint la fresca dels calorosos estius.
Els arbres de Barcelona
Un dels valors dels jardins és el paper de la vegetació en la captació de diòxid de carboni i l’alliberament d’oxigen, especialment dels arbres; i, encara més accentuat en els arbres grans. L’Ajuntament té un catàleg d’arbres d’interès local, en el qual hi consten individus destacables per raons d’edat, de dimensions, d’història…
La gestió dels arbres de Barcelona incorpora criteris d’idoneïtat i ornamentals; per exemple, en els xamfrans de l’Eixample, per posar notes de color entre els carrers i els edificis, s’han seleccionat espècies que fan una floració acolorida. Aquest i altres criteris venen recollits en el pla de gestió de l’arbrat i en la publicació sobre la selecció d’espècies.
Els arbres dels carrers de Barcelona són força diversos. Els plàtans (Platanus hibrida) estan deixant pas a altres espècies ornamentals, com ara els lledoners (Celtis australis), que no són tan adversos per les vies respiratòries en el moment d’alliberar la llavor; que tenen menys plagues i malures, i les fulles
dels quals no pateixen tant l’estrès hídric.
Una altra malura és el mal d’Holanda dels oms (Ulmus pumila). Per a evitar-les, els experts en arbrat viari aconsellen que no hi hagi més d’un 15% d’arbres de la mateixa espècie; per això es busquen noves espècies que s’adaptin al canvi climàtic.
Renaturalitzar Barcelona
Amb el Pla del Verd i de la Biodiversitat es pretén renaturalitzar la ciutat, fer que es conegui la Barcelona abans de Barcelona, i els espais naturals que es poden trobar en les rodalies. Tot això, generant infraestructures verdes, que afavoreixin el desenvolupament de la biodiversitat a Barcelona tot connectant els diferents espais verds, amb corredors verds. Aquests corredors han de cobrir tots els estrats de vegetació, des de gespa, fins als arbres més alts, passant pels de menor alçada, per les herbes i els arbusts.
Si es vol posar verd en cada escletxa per renaturalitzar la ciutat, una solució són els jardins verticals o en cobertes. Un exemple és el Jardí Tarradelles, el primer jardí vertical de Barcelona, entre els carrers Berlín i Marqués de Sentmenat.
Per donar un ús temporal a dinou solars desocupats de titularitat municipal, l’Ajuntament de Barcelona ha proposat el Pla Buits. A Sarrià tenim l’espai de la Llosa dels Ferrocarrils, per a l’ús del qual la Casa Orlandai ha liderat el projecte de diverses institucions vinculades al barri.
Així que cal conèixer què fan ja els ciutadans per aconseguir entre tots l’objectiu de fer de Barcelona un referent del verd. Ara bé, en posar verd en qualsevol escletxa, cal tenir en compte què s’hi planta, pel paper que poden jugar les espècies invasores. A Collserola tenim plantes, com són l’ailan, la canya americana (o bambú) o la buddleya, plantada perquè atrau papallones, ara descontrolada.
També cal vigilar el desenvolupament d’espècies exòtiques animals, que no comportin malestar o inconveniències als ciutadans. En aquest cas estarien les cotorres de Kramer (Psittacula krameri), encara no considerades una plaga; o els porcs senglars (Sus scrofa), que generen accidents a les rondes i per als quals hi ha campanyes per a mantenir controlades les poblacions.
Barcelona front el canvi climàtic
A banda de la millora directa en la salut de les persones, la creació i el desenvolupament d’espais verds és també una forma de pal·liar el canvi climàtic. Un canvi climàtic que potser no vindrà per una disminució absoluta de les precipitacions, però si per la concentració en el temps, cosa que pot comportar una desertificació de la vegetació.
Davant aquest repte al Regne Unit, per exemple, estan estudiant de plantar roures més meridionals. A Barcelona, entre altres coses, hi ha mesures per aprofitar encara més l’aigua, reciclant i reutilitzant les aigües grises de la ciutat, o bé els dipòsits pluvials, que eviten el col·lapse del clavegueram de Barcelona.
Una altra solució seria retornar del 12% al 30% de superfície lliure d’asfalt a la ciutat, per recuperar el paviment original o fer-lo més permeable. Això afavoriria també la minva d’aigua, ja que entre les llambordes, l’aigua que s’escolava arribava a les arrels dels plàtans.
Però, com va començar aquesta dedicació i aquest coneixement?
La nota personal
Montse va fer la carrera d’Història. Poc després de finalitzar-la, acompanyant la filla d’una amiga al Parc del Montjuic, va fer un descobriment: la jardineria. Gràcies a l’ajuda paterna, va matricular-se a un curs que li va permetre ajuntar la seva formació i la seva passió: i es pot dedicar a estudiar la història dels jardins de la ciutat. Abans fins i tot
d’acabar el curs de jardineria, va entrar a Parcs i Jardins. En aquesta agència va ser un temps responsable de comunicació. Ara, lidera el grup del verd. Se sent una privilegiada amb la feina que fa.
Propostes
Visitar tots els jardins de Barcelona.
Visitar l’herbari Salvador al Jardí Botànic.
Jardí centenari a l’Hotel Palace Opera Garden, al carrer Boqueria núm 10.
Visitar jardíns familiars, davant de les cases, si viatgem països com Anglaterra, França o Alemanya.
Més informació
Més que rates i coloms, Margarita Parés (20/05/2010)
Cafè científic: el nostre reflex en l’entorn, Joan Pino (23/09/2010)
Jardí burgés per als treballadors d’una fàbrica. Vega S. Sánchez a El Periódico (04/01/2012)
Vil·la Amèlia, una isla urbana per Margarita Riviere a El País (10/08/2003)
Webografia
En busca del dato perdido. La historia de la jardinería en Catalunya (pàgina de facebook)
Patrimoni Natural, a la web del Departament de Medi Ambient i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya
Rubió i Tudurí on tour (blog en anglès)
Bibliografia
García Espuche, Albert; Rivero Matas, Montse; Montserrat Martí, Josep M; Ibáñez Cortina, Neus (2008): Jardins, jardineria i botànica. Barcelona 1700. Ajuntament de Barcelona
Ibáñez Cortina, Neus (2006): Estudi sobre cinc herbaris del jardí botànic de Barcelona. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona
Rectoret, Montserrat (2010): Badius. Tot un món portes endins. Editor Museu de Badalona.
Rubió i Tudurí, Nicolau M (1934): El jardí meridional
Fotos: Il·lustració del Pla del Verd i de la Biodiversitat. Imatge del Museu de Ceràmica de Barcelona.
