L’arribada de l’aigua a la ciutat de Barcelona

Al cafè científic de la Casa Orlandai d’ahir dimecres 20 de novembre va venir Ramon Arandes, de Cedipsa, per parlar-nos sobre L’arribada de l’aigua a la ciutat de Barcelona. Aquesta xerrada s’emmarca dins el trimestre dedicat a rebre informació per elaborar el mapa verd de Sarrià. Tampoc no volem deixar passar l’oportunitat parlar sobre l’aigua enguany, que l’Assemblea General de les Nacions Unides va dedicar 2013 a la cooperació en l’esfera de l’aigua.

Parlar de l’aigua, tot i que en el nostre context no és clarament cooperació, serveix per a conscienciar-nos sobre aquest element imprescindible per a la vida. Per aquesta raó ens volem fixar en diversos aspectes que ens la fan assequible a nosaltres. Com arriba l’aigua a la ciutat? Com arribava en el passat? Com s’aprofita? Sarrià es caracteritza per les mines, avui gairebé oblidades. També al barri s’iniciaven els torrents que baixen a la ciutat. Com és l’escorrentia? Per indicació de Margarita Parés, vam convidar en Ramon Arandes, perquè ens parlés de tot plegat.

On trobar aigua, a Barcelona?

La ciutat de Bàrcino es va fer on és, atès que es podia aprofitar l’aigua tant al subsòl, com dels rius que l’emmarquen, el Besòs i el Llobregat. Calia pensar, lògicament, que a mesura que la ciutat creixia, calia més aigua pels habitants; per la qual cosa, es van construir entre dos i tres aqüeductes. El de Montcada, que venia del Besòs, va ser predecessor del Rec Comtal (construït probablement pel comte Mir el segle X).

Intramurs de la ciutat hi va arribar a haver nou-cents pous. El 1356 es va construir la primera mina a Collserola, per dur aigua a la ciutat. En augmentar la pressió demogràfica, calia anar més lluny a trobar aigua. Des del 1584, es parla de dur aigua del Ter, que es va començar a dur el 1967. Més recentment, l’augment del recursos tècnics ha afavorit noves maneres d’obtenir-la: un exemple és la potabilitzadora d’aigua del Llobregat, la de Sant Andreu, o la dessalinitzadora d’El Prat del Llobregat.

El paper del subsòl

Per comprendre el cicle de l’aigua a Barcelona, cal conèixer el subsòl, ja que l’aigua circula sota terra, de la mateixa manera que circula sobre terra.

El front litoral, es va formar al Quaternari per graves i argiles; la base de Collserola, també del Quaternari, però més antic, està formada per pedres més grans sense erosionar. Però la distribució en la composició pètria del sol, no és uniforme, sinó que està format per capes, per les quals l’aigua hi circula bé.

Però cal comprendre que el sòl no és uniforme, sinó que es disposa en capes, que reflecteixen la història del passat geològic. Les argiles, reflecteixen les èpoques glacials, i són capes impermeables; les sorres, conformen els aqüífers, per on l’aigua es desplaça. L’Eixample, per contra, està majoritàriament sobre sòls del Terciari.

Sarrià, zona de mines

Les mines són perforacions al terra, per anar a cercar l’aigua. Necessiten ventilació. Al barri de Sarrià, situat a la falda de Collserola, els habitants es veien obligats a buscar l’aigua construint mines. Exemples en són la mina Grott, la mina Renard (prop del carrer Major). També es van construir mines a altres llocs de la ciutat; a la Salle Bonanova, en resta una; al recinte de l’Hospital de Sant Pau encara n’hi ha dues, com també en resta una al club de Tenis La Salut.

Tant les mines com els pous s’han deixat de fer servir com a font, atès que l’aigua que percola i recullen, pot no ser potable, ja que pot venir de clavegueres o de jardins, que duguin adobs. Alguna aigua del subsòl de Barcelona és potable, tant pel que fa al contingut en nitrits i nitrats, com en coliformes, que no necessàriament totes les soques són patogèniques. Una altra mesura, la conductivitat, que per damunt d’un valor de 2.000 fa perdre la potabilitat a l’aigua, en el subsòl de diverses zones de la ciutat es poden trobar valors d’entre 1.700 i 1.800. Això no vol dir que es pugui prendre l’aigua del subsòl com a apta per al consum humà. A l’aigua de Barcelona també s’han trobat drogues, cosmètics, hidrocarburs…

Un altre recurs va ser tenir dipòsits dalt dels edificis, per recollir aigua de pluja i fer-la servir pel consum. Diversos problemes, com el pes de les cisternes o la garantia de potabilitat van recomanar anar abandonant aquest recurs. L’aigua es distribuïa per plomes d’aigua, més endavant, al Raval es va començar a mesurar l’aigua per aforament, és a dir, per la mesura del volum que passa per una conducció.

La preocupació per l’aigua es reflecteix al nomenclàtor dels carrers de Barcelona, on hi resta molta empremta de
l’arribada de l’aigua: Pou de la Figuera, Riereta, Riera Blanca, a Ciutat Vella (tot i que en aquest darrer cas, també s’hi troba referència a l’origen, a Sarrià); Riera de Sant Miquel, Torrent de l’Olla, (i no Torrent de les Flors, que deu el seu nom a Juan Manuel Torrente de Flores) a Gràcia.

Aigua de fora de la ciutat

La primera font d’aigua a Barcelona, que no fos el subsòl, va ser la que arribava del Besòs. A banda de l’aqüeducte, entre la dècada de 1840 i 1850, bombes de pistons canalitzaven entre 15 i 20 Hm3 per any.

La segona font d’aigua va ser de Dosrius. I, des del 1955, a Barcelona arriba aigua del Ter. En el contracte per la canalització d’aigua fins a la ciutat, es va establir per primera vegada el manteniment d’un cabal ecològic mínim, prioritari a la conca.

Aigües del Ter-Llobregat duu l’aigua fins a la ciutat. La distribució urbana de l’aigua l’han feta, històricament, empreses com Aigües de Barcelona, el Fénix de las Aguas Potables…; Aigües de Barcelona va anar engolint les altres distribuïdores urbanes i ara n’és la única. Vegeu també el catàleg de l’exposició La revolució de l’aigua a la ciutat. Aigua corrent i ciutat moderna (1867-1967) feta al Museu d’Història de Barcelona, el 2011.

L’aigua del Llobregat, per exemple, circula a cota baixa; això vol dir que necessita energia per aconseguir la pressió que la faci pujar a les cotes més altes de la ciutat. A la ciutat hi ha estacions elevadores d’aigua, per cotes d’altitud i satisfer la demanda amb un mínim de cost energètic.

La indústria al Besòs

La indústria de Barcelona es va situar en Sant Andreu, Poble Nou i la Barceloneta, perquè era prop del Besòs i en podien obtenir aigua. El 1960 s’extreien entorn 60 Hm3 d’aigua del subsòl, que s’havien de sumar als 15 Hm3 anuals que necessitava la ciutat. L’extracció era superior al nivell d’extracció sostenible, que s’estima en 10 Hm3 l’any, prenia l’aigua del nivell freàtic directament.

La sobreexplotació de l’aigua freàtica va fer que n’entrés aigua del mar, salinitzant l’aigua del subsòl. Aleshores es va plantejar de dur aigua del Ter. Però aquest canvi va generar alhora un efecte secundari. En haver coincidit la màxima extracció d’aigua amb l’expansió del metro, es poder fàcilment construir el pont per sota el Besòs. Ara bé, en dur aigua d’una altra conca a la ciutat, es va recuperar el nivell de l’aqüífer, cosa que va afectar algunes infraestructures, com ara el metro de Barcelona que s’omple d’aigua i cal bombejar-la; o de corriment de terres en la construcció de les obres olímpiques.

Les pèrdues

S’estima que l’aigua que es perd en la canalització urbana és de 250.000 m3, el que correspondria a entre tres o quatre illes de l’Eixample (d’una alçada mitjana d’edifici estàndard), cada any. Des de Parcs i Jardins, per exemple, es va estudiar la forma de minvar les pèrdues. Es va veure que tancant l’accés (no l’aixeta) un cop s’acabava de regar, les pèrdues minvaven notòriament.

Per aprofitar l’aigua que aflora al subsòl en fenòmens de subsidència, com passa al Liceu, es bombeja fins a Montjuic, per a ser aprofitada en el rec dels jardins de la ciutat.

L’aigua, un bé escàs

El consum d’aigua per habitant i dia a la ciutat de Barcelona és de 100 litres, poc comparat amb el que es gastava al passat i el que es gasta a altres ciutats. Els barcelonins ens vam conscienciar amb les sequeres recurrents de la primera dècada del segle XXI. Els costums estalviadors adquirits aleshores es mantenen per inèrcia en els habitants.

Cal comptar, però, l’equivalent dels turistes, que correspondria a un increment de 45.000 persones més, no acostumades a la sequera i que no paguen directament el cost de l’aigua. Perquè, el preu de l’aigua a Barcelona, comparat amb altres ciutats europees i amb el cost, és baix. Cal que ens preparem per a noves pujades que acostin el preu al cost.

Reflexions entorn l’aigua

És sostenible fer servir l’aigua del Ter que ha de passar per la depuradora de Cardedeu, per rentar roba? cotxes? per regar les plantes? per tirar de la cadena del vàter? Ja a finals del segle I dC, Julio Frontino, que havia estat cònsol, pretor, governador a Àsia, va elaborar a l’emperador Nerva un informe, De aqueaductus, sobre la procedència, qualitat de les aigües i va recomanar xarxes independents per al millor aprofitament de l’aigua.

La utilització d’aigua potable a les cases és un guany en la higiene de la ciutat. El temor a les malalties contagioses transmeses per aigua fa que hi hagi un excés en l’ús d’aigua potable. Una xarxa independent permetria aprofitar pous per aquests usos (el 30% del consum) que no comporten el consum d’aigua per les persones, però podrien ser emprats en el rec de jardins, o en els dipòsits del vàter. O en l’ús d’aigua per les indústries. En el que s’anomena aigües grises.

També en relació als romans, ja Vitrubi, a l’inici del segle I dC, descrivia les maneres de transportar aigua, per teules, sobre pedra, dins canonades de plom… però, parlant només del color de pell que tenien els treballadors de les mines de plom, va desaconsellar aquest mineral. Efectivament, el plom provoca saturnisme. A la Unió Europea, fins al 2005 no es van prohibir les canonades de plom per canalitzar aigua, tot i que des del 1960 ja no es fa servir el plom per a les canonades d’aigua.

Una darrera reflexió que ens dóna Ramon Arandes té a veure amb la Legionella, un bacteri al que li agrada molt el ferro. Cal evitar, per tant, els aspersors metàl·lics, per regar, per la dutxa…

Ramon, quan va decidir de dedicar-se a estudiar l’aigua?

Des de petit vaig tenir clar, va respondre, que volia ser enginyer de camins, que, a la meva època, s’estudiava a Madrid. Volia defugir d’una família plena de metges. L’any 1972 vaig entrar a l’Ajuntament, i vaig treballar a clavegueram, on vaig poder participar en el Pla del Clavegueram de 1988. Van ser els millors anys de la meva vida professional. Passades les Olimpíades, el 1996, em van demanar que estudiés l’aprofitament de les aigües del subsòl de Barcelona. He de dir que vaig tenir el suport insospitat de molts companys, de qualsevol signe polític, que em van ajudar en aquesta tasca.

I nosaltres agraïm Margarita Parés, que ens va recomanar de convidar Ramon Arandes, la quantitat de coses que ens ha fet aprendre. Moltes gràcies als dos!

Més informació:

Jornada de Santa Llúcia: El 2013, de què parlarem? De l’aigua (10/03/2013)

L’aigua és vida. Plataforma per una gestió no mercantil de l’aigua a Catalunya.

El cicle de l’aigua (Ajuntament de Barcelona) (vídeo 2:21 min)

L’aigua i la ciutat (Ajuntament de Barcelona)

La revolució de l’aigua a la ciutat (1867-1967). MUHBA

El fluix d’aigua a Barcelona. Un instrument d’anàlisi ambiental.Anna Prat i Noguer. Llicenciada en Ciències Ambientals per la Universitat Autònoma de Barcelona

Estudi de les aigües subterrànies del pla de Barcelona: situació actual dels treballs i avanç de conclusions i propostes. Ramon Arandes, director Projecte Nivell Freàtic. Assessor Gerència Manteniment i Serveis.

Exposició: El subsòl de Barcelona (05/08/2010)

De Bàrcino a Barcelona. Ajuntament BCN

El Barcelonès. Gran Enciclopèdia Catalana

El conflicte del rebut de l’aigua: el cas de Barcelona. Eva Morera i Helena Perxacs (17/10/2000)