Dimecres 15 de maig vam començar aquest “trimestre” curt de primavera, amb una setmana santa tan tardana. Hem dedicat el bimestre, de fet, a saber més de les poblacions ocultes.
Entre els éssers vius, de vegades hi ha poblacions que ens són ocultes. D’una banda, cal observació; de l’altra, les noves tècniques de laboratori i de seqüenciació desenvolupades en les darreres dècades ens les fan visibles.
El maig tocava parlar de les altres abelles, i per això va venir Javier Losarcos, professor de Biologia i col·laborador del CREAF. Quan pensem en les abelles, sempre pensem en l’abella de la mel. Però la major par d’abelles ni són com elles, ni viuen com elles. Son solitàries que busquen forats per pondre ous, tallen fulles o fan envans de fang per entapissar el niu, agafen reïna… Quin paper juguen a la natura? Com es podria contrarestar el seu declivi?
En Javier va començar fent-nos notar què poc coneixem les altres abelles, les que no són l’abella de la mel; ni tan sols recordàvem els borinots. Són igualment abelles, salvatges; se les anomena abelles solitàries perquè no són animals socials; com també van a buscar pol·len i nèctar, pol·linitzen les flors i, en molts casos, de manera més eficient que les abelles mel·líferes.
Le feina de les abelles solitàries
Les abelles solitàries poden criar en forats o galeries a terra, que poden arribar a semblar petites xemeneies. Els borinots, per exemple, aprofiten forats que han abandonat els ratolins.
Altres abelles solitàries crien dins tubs o canyes, on fan la posta. Per a fer els nius, les abelles prenen tota mena de materials que els puguin fer més confortables, d’una banda, i que puguin separar les postes, d’una altra.
Coneixent aquest comportament, i amb l’objectiu de minvar el seu declivi, des de fa uns anys se’ls facilita fent hotels d’insectes.
Per exemple, l’abella Megachile és l’abella talladora de roses. Els individus d’aquesta espècie ponen els ous a forats en talussos o en fusta morta -aprofiten les galeries que fan larves d’escarabat. Entapissen la part final del canal, proveeixen el niu de nèctar i pol·len i ponen un ou; de seguida, amb un altre tros de fulla fan una mena d’envà, i tornen a fer el mateix procés: proveir, pondre i tapar. Així, els germans es desenvoluparan en cel·les consecutives.
La provisió assegura la supervivència de la larva que naixerà del niu, l’envà que separa les postes intenta evitar l’entrada dels paràsits, que estan pendents que la mare es distregui per posar un altre ou, que aprofita el rebost preparat per la larva d’abella solitària o directament -si és carnívora- la larva en serà l’aliment.
Si les condicions són bones: no plou ni fa gaire vent, una abella acostuma a trigar un dia en preparar cada una de les cel·les, que serviran durant un any per al desenvolupament de l’abella filla. Per a fornir el niu, l’abella es desplaça un quilòmetre, distància que si la comparem amb la seva mesura (posem 1,5 cm) seria com si nosaltres ens desplacéssim més de cent quilòmetres en un cada viatge.
Durant la nit dormen dins el tub a mig omplir, però altres vegades, passen la nit enganxades a les tiges d’espígol subjectes amb les mandíbules que, a diferència de les nostres, requereixen força per obrir-les, per comptes d’haver-ho de fer per tancar.
El desenvolupament de les abelles
Un cop posat l’ou, en dos o tres dies emergeix la larva, que menja el que li ha proveït sa mare dins la cel·la. En dos o tres mesos, la larva fa el capoll; dins, l’animal seguirà una transformació total de l’estructura fins a fer-se adulta. Potser aleshores, l’animal resta en repòs la temporada, fins que la calor els activa i la nova generació surt del niu. Abans de sortir, animal és pràcticament incolor; un cop madur va prenent to.
Com es determina el sexe d’una abella
Quan una femella surt de la cel·la on s’ha desenvolupat és perseguida pels abellots, alguns dels quals la fecundaran, però la femella guardarà el semen en una espermateca. Quan l’abella pongui els ous, premerà o no per a que surti l’esperma per a fecundar-los. En les cambres més allunyades de la sortida hi ha més aliment, perquè són les cel·les on hi creixeran les femelles, més grans que els mascles. És més eficient que les femelles estiguin més protegides dels paràsits, perquè són més necessàries per a preservar l’espècie.
En les abelles de la mel, el sexe ve determinat per la mesura de les cel·les. Quan la femella pongui l’ou en les cel·les més petites, les parets faran una pressió en l’abdomen de la reina que farà sortir el semen guardat en l’espermateca; en fecundar l’ou, es formarà un mascle. Si la cel·la és molt gran, es criarà una reina, que menjarà diferent de les altres. Dins les cel·les més comunes es desenvoluparan les abelles obreres.
La pol·linització
Les abelles solitàries en general són més eficients que les abelles de la mel a l’hora de pol·linitzar. Per exemple, els tomàquets i les maduixes requereixen la pol·linització de borinots. L’ús inespecífic de pesticides ha provocat un declivi de les poblacions d’abelles i d’insectes en general. I això és un problema, perquè, excepte els cereals i altres plantes que s’autopol·linitzen, gairebé tots els vegetals que mengem -i que menja el bestiar- requereixen pol·linitzadors.
El canvi climàtic també desajusta la pol·linització, ja que, atès que és la temperatura la que fa sortir les abelles adultes, de vegades es desacobla amb la floració dels arbres fruiters. Per això és comú, especialment als Estats Units, que s’encarregui la feina d’apicultors especialitzats en abelles solitàries; s’acosten als camps amb camions carregats d’abelles solitàries. Elles trobaran les flors dels fruiterars riques de nèctar i pol·len que, al mateix temps, en part duran de flor en flor.
Espècies semblants
No s’han de confondre les abelles amb les vespes i, fins i tot, amb mosques que n’imiten l’aparença, per mimetisme. Un fenomen adaptatiu que aprofita la facilitat que tenen les vespes per picar. Si un ocell pren una vespa i el pica, recordarà que d’un insecte amb aquella aparença s’ha de mantenir lluny!
En general es distingeixen perquè les abelles són peludes, les vespes, no. Les mosques acostumen a tenir els ulls més grans i les antenes més curtes.
Les vespes, carnívores, poden caçar, fins i tot altres abelles. En Javier ens recomana un vídeo en que les abelles d’un rusc envolten una vespa asiàtica exploradora fent pujar la temperatura fins a produir-li la mort per excés tèrmic. Com els ruscos més forts resisteixen els atacs de les abelles-llop.
Si volem evitar que les vespes ens piquen, el que hem de mantenir és la calma; hem de comprendre el seu comportament i recordar que en realitat no tenen intenció. A l’estiu s’acosten a les nostres begudes, més si són ensucrades, per a prendre una gota d’aigua que, per evaporació, ha de refredar la cambra de les larves. Per això, si se’ns acosta molt un exemplar i fins i tot es posa sobre el nostre braç, hem de bufar per espantar-lo i n’hi ha prou.
El ball de les abelles
El científic neerlandès Niko Tinbergen va ser prou pacient com per a esbrinar el significat del ball de les abelles de la mel, per la qual cosa va ser guardonat amb el Premi Nobel el 1973. És un ball visual, a diferència del de les formigues, que es basa en olors.
Amb els moviments predeterminats, les abelles orienten les seves companyes de la font d’aliment que han trobat, si és lluny o a prop; si és molt rica i cap a on han de volar per trobar-la.
El fascinant món de les abelles. Quan preguntem: Javier, com et van agradar tant les abelles com per arribar a saber-ne tant? Vaig fer la carrera amb en Jordi Bosch i em va contagiar!
Més informació
Les abelles a les ciutats (17/12/2013) Cafè científic amb Jaume Cambra
Recol·lectar un eixam (01/03/2009)
Per què desapareixen les abelles?
(08/09/2010) declaracions de Jaume Cambra
La metamorfosi dels insectes (22/01/2017) Cafè científic amb Xavier Bellés
Els gens de les paneroles (20/04/2018) Cafè científic amb M Dolors Piulachs
Raons per parlar de les abelles de la mel. Monogràfic de la Revista Mètode
Imatges: Wikimedia Commons o Cristina Junyent
Vídeo: YouTube
