(temps de lectura: deu minuts que paguen la pena)
La pandèmia de la COVID-19 està connectada amb la globalització i el canvi climàtic. Està connectada amb la globalització, perquè les migracions mundials i la intensa mobilitat de viatgers entre països i continents poden estendre qualsevol microorganisme a una velocitat mai vista en la història. I amb el canvi climàtic, perquè l’escalfament global afavoreix el desenvolupament de malalties epidèmiques i contagioses. I volem aprofundir en la superposició de crisis, la climàtica, l’energètica i ara la sanitària.
Abans de la crisi de la COVID-19, ja vivíem en emergència climàtica i energètica. L’economia capitalista es basa en l’energia d’origen fòssil, en l’extracció il·limitada de recursos naturals malmetent la biodiversitat, i també en les desigualtats entre les persones per raó de sexe, de raça o de classe. La gestió de la crisi es basa en el balanceig entre salut de la població i la salut de l’economia, però no es veu que la salut del planeta estigui en l’equació.
Per parlar de tot això tenim a Mariano Barriendos, doctor en Geografia i Història. És professor d’Història Moderna i les seves línies de recerca són la Paleoclimatologia, la reconstrucció d’episodis meteorològics extrems i riscos naturals. I també comptem amb Antonio Turiel, doctor en física teòrica. Treballa com a científic a l’Institut de Ciències del Mar (CSIC), on és el responsable del blog The Oil Crash, de referència entre els interessats en la crisi climàtica.
La presentació i moderació la va dur Marta Masats, impulsora de Les Veus de la República.
MARIANO BARRIENDOS [presentació] ens dóna conceptes generals per entendre perquè els esdeveniments meteorològics que consideràvem invariables, ara ja no ho són; cosa que ens sorprenen. Altres civilitzacions abans que nosaltres s’han enfrontat a catàstrofes naturals. Algunes les han superades, però altres han col·lapsat. Si Malthus estigués aquí no hi trobaria cap problema en què desaparegués un 30 ó un 40% de la població; es generarà una evolució: qui quedi ja tindrà ganes d’adaptar-se. I si s’adonen que la seva activitat ha provocat algun problema, prou faran per a no tornar-ho a repetir. En perspectiva històrica, doncs, trobem crisis de tota mena (climàtiques, religioses, socials, sanitàries…), i aquí seguim, les crisis són un estímul per millorar. El canvi climàtic és el sotrac que ens dóna l’atmosfera quan destorbem el precari equilibri atmosfèric. Hi participen bàsicament l’energia del Sol, que fluctua, i els corrents oceànics que emmagatzemen, transporten i distribueixen aquesta energia. De manera natural, el clima presenta cicles; períodes glacials-interglacials, canvis en les taques solars o i altres que encara no sabem ben bé les seves causes. El propi planeta contribueix amb erupcions volcàniques o bé amb l’acció humana, que ha aconseguit augmentar més d’un grau la temperatura del planeta des de la Revolució Industrial. Cal veure la magnitud geogràfica dels efectes. Una erupció volcànica o l’escalfament global poden afectar tot el planeta, però els efectes de primera duren poc més de quatre anys i la segona es una tendència constant que ja dura molts decennis. Una onada de calor pot afectar la ciutat de Barcelona o tota Europa Occidental, i ‘hi ha de poques hores de durada i altres duren mesos, com la de l’estiu de 2003. Ara bé, és demagògic escudar-se en què una erupció volcànica pot augmentar un grau la temperatura del planeta, o en què una glaciació compensarà i minvarà la nostra acció. Nosaltres entrem com un nou factor en el ja precari equilibri de l’atmosfera.El que ha estat més dur en els moments històrics de crisi climàtica han estat les transicions entre els períodes estables. En la transició entre l’Episodi Càlid Medieval fins a la Petita Edat de gel, durant el segle XIV hi va haver crisis agrícoles, socials, epidèmies… Diverses epidèmies, a més de la pesta, van afectar els europeus —que vivien molt bé fins aleshores. La població va minvar entre el trenta i el cinquanta per cent —van passar de cent a entre cinquanta i seixanta milions d’habitants. Això ens fa veure que hem de tenir respecte a les transicions climàtiques.
De forma natural es poden donar canvis climàtics, però la intervenció humana n’ha produït de nous. Mentre coíem ceràmica o foníem metalls, podien arribar metalls pesants a l’atmosfera o als rius, però no era gaire rellevant. Des de mitjans del segle XVIII, quan es van començar a cremar combustibles fòssils —carbó en gran quantitat i de forma sistemàtica a Europa— vam entrar en una dinàmica que ha doblat la quantitat de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera del planeta i les partícules contaminants estan present en les grans ciutats per sobre dels llindars sanitàriament recomanables. No hi ha hagut una concentració tan forta de gasos d’efecte hivernacle en els darrers cinc-cents mil anys.Com respon l’atmosfera a l’augment de gasos d’efecte hivernacle? Amb un efecte tèrmic: l’escalfament global, perquè no permeten la dissipació de l’escalfor de la Terra. De moment, la temperatura de tot el planeta ha augmentat un grau i una dècima per aquest efecte. Però cal pensar en altres afectacions que poden trigar més temps a manifestar-se i que puguin afectar a la societat. La incertesa és màxima i la recerca científica necessita temps per a conèixer els mecanismes implicats, les escales espacio-temporals d’incidència, i tots els impactes induïts que es poden propiciar.
En la Mediterrània ens pot afectar en els recursos hídrics, en els patrons de pluja. Necessitem un mínim de recursos hídrics per tirar endavant; la vegetació natural i agrícola potser es podrien adaptar a un grau o dos més de temperatura, però requereixen un mínim d’aigua per a poder sobreviure. Nosaltres també necessitem aigua per a beure, per a la indústria, per al lleure… és clau per la vida.
Les projeccions fins al 2100 de les precipitacions a Catalunya fetes pel Servei Meteorològic de Catalunya donen un resultat preocupant: descens de les precipitacions de l’ordre d’un trenta per cent (no es pot saber el valor exacte). Això vol dir que la sequera serà habitual i que alhora hi haurà un increment de pluges torrencials, amb un increment també d’un 30% a les precipitacions torrencials (més de 100mm. de precipitació en 24 hores) . Si la pluja anual mitjana és de l’ordre dels sis-cents mil·límetres l’any, vol dir que s’acumularà en pocs dies un terç o la meitat d’aquest total anual! Un escenari de sequera i pluja torrencial preveu problemes hídrics: sequeres, restriccions, pèrdues econòmiques… i, quan hi hagi la pluja torrencial, risc de catàstrofe. És a dir, ens enfrontarem a un doble risc: quan plogui (per massa) i quan no plogui (per massa poc).
A nivell global, el canvi climàtic pot provocar canvis en els ecosistemes que poden induir al seu temps migracions descontrolades, mobilització de vectors de malalties infeccioses (com ja està succeint amb el mosquit tigre), espècies invasores que provoquin afectació d’ecosistemes, i mutacions en gèrmens que poden propiciar plagues, epidèmies i noves pandèmies.
Som davant d’escenaris d’incertesa que provoca el canvi climàtic. Recordem el temporal Glòria o les inundacions d’octubre de 2019. Tenim diversos problemes, un creixement desmesurat de la construcció que no té més interès que un benefici econòmic desenfrenat que no contempla les situacions i els usos tradicionals. Hem deixat enrere la saviesa medieval, que tenia en compte l’experiència climàtica a l’hora de construir. I la confiança excessiva en la tecnologia ens duu a situacions de creixent vulnerabilitat.Resumint: nosaltres mateixos hem alterat el medi natural que tenim, les actituds humanes de convivència amb el medi durant el segle vint han oblidat que el medi és variable. Si som més vulnerables i anem a situacions més dures, estem generant una situació que no ens fa més resilients, sinó tot el contrari. Calen canvis de paradigma: els interessos econòmics i polítics predominants no ens ofereixen perspectives optimistes.
ANTONIO TURIEL observa que, més que una rebel·lió de la natura, estem anant cap a una situació desconeguda. De vegades, algunes espècies tenen molt d’èxit en el seu creixement, acaparen massa recursos del seu ambient, el modifiquen i el poden arribar a fer col·lapsar amb el propi col·lapse. El llevat del vi, per exemple, en cultius on s’afegeix suficient sucre, prolifera; però com transforma la fructosa del raïm en alcohol, que els és tòxic, els acaba matant. Aquesta situació és bastant freqüent en la natura. I l’espècie humana no està essent massa més intel·ligent que el llevat, que és un ésser unicel·lular. Sembla que la COVID-19 ha aparegut per la destrucció d’ecosistemes que feien d’escut perquè la malaltia passes més ràpidament dels ratpenats als humans. [Vídeo de Fernando Valladares] La rapinya dels humans empeny les persones a acostar-se a racons abans allunyats. L’escalfament, la COVID-19 —sembla— són alguns dels canvis causats pels humans, però n’hi ha d’altres. En els darrers temps Antonio estudiar la crisi energètica l’aspecte energètic. La crema de combustibles fòssils genera, que genera gasos d’efecte hivernacle —nocius per a l’efecte hivernacle—, es basa en recursos que són limitats. El problema greu no comença quan arribem a la darrera gota de petroli, sinó quan comença a ser més escàs, quan la producció minva. El fenomen de l’exhauriment s’ha vist en diversos països; el cicle és la trobada d’un jaciment, la producció puja a mesura que es coneix, fins que comença a decaure. Com estem en una societat orientada al consum (tingui sentit o no), se’n busca més i, a més d’incrementar la petjada ecològica, el que aconseguim és que cada cop costi més d’extreure, de manera que la producció baixa i puja la inversió aplicada en el jaciment. És el que s’anomena «peak oil», que es pot aplicar a tots els combustibles fòssils i que apareix més o menys a la meitat de l’explotació del jaciment. El «peak oil» del petroli cru el vam passar el 2005. Això fa que s’aprofiti petroli com el que s’extreu com la brea, que és de baixa qualitat, té poc rendiment energètic i està molt barrejat amb aigua. També es fa el fracking, que té uns efectes secundaris molt grossos; a més de ser un negoci que no ha estat mai rendible, segons indiquen els balanços de les companyies que el practiquen. Amb la crisi del COVID-19 les empreses s’han aturat, però abans moltes companyies petrolieres han deixat d’invertir en cercar-lo. Repsol, per exemple, està buscant altres sortides per compensar les pèrdues. És una manifestació del problema. L’Agencia Internacional de l’Energia advertia el 2018 que cap al 2025 hi haurà una baixada de la producció de petroli d’entre el 13 i el 33%. Amb la crisi de la COVID-19 la caiguda serà probablement més ràpida. Perquè un dels problemes dels jaciments de petroli madurs és que no els pots tancar de cop, perquè es barreja d’aigua freàtica i petroli. De manera que amb l’aturada per la pandèmia aquests fenòmens potser no permetran recuperar la producció. I s’acabarà el dilema de si hem passat o no el «peak oil». Amb la qual cosa ens trobarem que durant els propers anys baixarà el petroli, no ens quedarem sense de cop, sinó que hi haurà problemes per satisfer la demanda, cosa que provocarà conflictes entre països. Si els estats no fan res, hi pot haver una caiguda del 40%, com no s’ha vist mai (pensem que durant la crisi del 2008 la caiguda va ser del 8%). Aquest és el nostre futur immediat.La producció de carbó i d’urani també estan de davallada. S’estima que el gas natural arribarà a la davallada a la meitat de la dècada que comencem. De manera que cap d’aquestes fonts ens donarà l’energia que emprem. Com farem el canvi? Quina energia pot substituir el petroli?
El futur és clarament renovable, però no podem esperar és que les energies renovables es comportin com els combustibles fòssils. No podrem mantenir aquest ritme perquè tenen moltíssimes limitacions. Fent les coses molt bé, les renovables podran donar entre el 30 i el 40% de l’energia que consumim ara, no més. És una quantitat d’energia enorme; però no la despesa actual; així que el problema de davallada el tindrem igualment. Ens hem de plantejar que haurem de decréixer. Hi ha un excés de confiança en la ciència i la tècnica més enllà del que diem els propis científics; fins i tot en punts en què diem que no s’ha de fer. La llei de canvi climàtic i la de transició ecològica són solucions tecnomàgiques que no tenen en compte la davallada, consideren que podrem seguir creixent, mantenir els cotxes… però no té sentit.
El que hauríem de fer és implementar un pla d’emergència —que ha hauria d’estar fet per la crisi climàtica i per la crisi ambiental— per adaptar-nos a la manca de disponibilitat d’energia i de moltes matèries primeres i eventualment d’aliments, a més sense que generi inestabilitat internacional. En els propers anys ens haurem d’enfrontar a una situació complexa. Hem desaprofitat el temps fins ara.
PREGUNTES DELS PARTICIPANTS[T]: estan trobant nous jaciments a l’Àrtic, que pot passar?
AT: Em ve al cap un acudit: «Després d’una prospecció, tenim dues notícies, una de bona i una de dolenta. La notícia dolenta és que no hem trobat petroli, la notícia bona és que no hem trobat gas.» De gas metà se’n troba per a tot arreu, però és perillós perquè fa bosses; per això s’ha de cremar a les explotacions petrolieres. Se sospita que al subsol de l’Àrtic hi ha grans quantitats de petroli, però a una fondària de dos mil metres. Encara que es fongués la banquisa quedarien molts icebergs que poden aixafar el vaixells en un no res, a la zona on bufen més vents de tot el planeta, i que sis mesos a l’any és fosc. No és viable per més que diguin alguns dirigents.
MB: Fa poc el dirigent que s’està prenent hidroxicloroquina va dir que la comunitat científica climatològica no para de dir mentides, després de portar vint o trenta anys fent recerca i trobant indicadors en anells d’arbres, sediments, coves, registres històrics… No som optimistes de cara al futur.
[MA]: La sobrepoblació complica més les coses. Tot plegat té algun arreglo o anem cap al comiat de l’espècie humana?
AT: Som set mil milions d’habitants al planeta i no és sostenible, a veure què passa amb més milions. Podem estar segurs que tots morirem; però tranquils, perquè no morirem tots alhora. No s’ha de perdre l’esperança, però el problema més gran és no reconèixer aquest repte. De vegades ens falta perspectiva antropològica o històrica.
Davant de situacions de crisi, algunes societats han enfocat el problema correctament; altres, no i han col·lapsat per un mal que s’han infringit elles mateixes. Perquè se l’han infringit? Per motivacions polítiques, conviccions religioses, per tossuderia o pel que sigui, però ho han fet. Anem equivocats si creiem que hem d’arreglar-ho amb més tecnologia, el que hem de fer és viure més modestament. Costa sí. Per això fem xerrades com aquesta, per convèncer la gent que cal canviar de manera de viure ja.
El creixement indefinit de la població del planeta és insostenible. Ara per ara, ens toca uns 1.500 metres quadrats de terra cultivable per persona. Ben gestionada, amb tècniques curoses potser serien suficient per mantenir tota la població actual. Ara bé, la situació ideal seria baixar fins a nivells sostenibles, perquè es generen problemes amb fertilitzants i altres productes. Amb els recursos d’ara podem encarar una situació de descens lent i moderat —Espanya ja té un creixement vegetatiu negatiu— que pot durar dècades.
El que no pot ser és que tots els habitants de la Terra consumeixin com nosaltres consumim. Però si anem cap a un descens de la població i del consum podem estalviar-nos moments difícils, revoltes… podem aprofitar els recursos que tenim, que encara són abundants i ho podran ser durant dècades si es gestionen correctament. Caldria pilotar el descens de manera lògica i moderada.
MB: Coincideixo plenament. En la història, la demografia és un reflex de les decisions que una societat va prenent, perquè la població respon amb la demografia que s’adapta. Quan es prenen decisions dolentes, com les que sembla que estem prenent ara, comença a haver problemes socials, de producció, escassedat d’aliments… de tota mena, que poden provocar el col·lapse de la societat de forma més o menys lenta o abrupta, amb una crisi, una pèrdua d’estructures polítiques… Així que si no ho fem bé hi pot haver canvis abruptes en la natura i en la societat humana. Et lleves un matí i hi ha una revolta, es perden les institucions i la societat pot col·lapsar i arribar a desaparèixer. Són decisions nostres que cal parlar, discutir i valorar, perquè pot passar de forma sostenible. Hem d’interessar els polítics a fer bé les coses i no amb visions curt-placistes de quatre en quatre anys; cal prendre decisions a una escala més àmplia. Tenim la llibertat per a fer les coses bé o fer-les malament.
[AB]: Què té més pes, pel que fa a la transició: una mobilitat sostenible, canvi a energies renovables?AT: El model de mobilitat elèctrica no té cap sentit. No hi ha prou recursos per plantejar-se de fer mil tres-cents milions de cotxes com hi ha ara al planeta —sense incloure camionetes, furgonetes i camions— i fer-los elèctrics, és impossible. Els cotxes són un malbaratament de recursos. La mobilitat elèctrica existeix i es diu tren o tramvia, i funcionen molt bé. Per plantejar el transport de mercaderies a curta distància, potser es podria pensar en biocombustibles.
Augmentar les energies renovables, per a què? A Espanya tenim actualment 108 GWatts de producció de potència elèctrica instal·lada, el màxim de consum es va assolir el juliol de 2008 i va ser de 46,45 GW, i la mitjana és entorn els 32 GW. Ha romàs estable en els últims anys, perquè és molt difícil augmentar el consum d’electricitat. No hem d’oblidar que de tota l’energia que consumim només una mica més del 20% de l’energia final és electricitat; una mica menys del 80% del consum final d’electricitat que no és elèctrica.
No és electricitat el que necessitem, però d’això habitualment no se’n vol parlar. Per una banda, perquè la distribució de la xarxa elèctrica té uns interessos; per una altra, perquè el que garanteix aquestes societats és el gran consum d’energia. Quan fas un ús de l’electricitat renovable més adequat, més local.. t’adeques als ritmes de la natura; cosa contradictòria als interessos econòmics de la societat tal com està plantejada actualment.
Aquesta societat s’ha desconnectat dels ritmes de la natura, perquè ha aprofitat tota l’energia fossilitzada durant milions i milions d’anys en forma de combustibles fòssils. Cada any al planeta Terra es consumeix l’energia que va trigar a acumular-se un milió d’anys. Un milió d’anys de fotosíntesi més l’energia afegida de la compressió de les plaques tectòniques de la Terra. Hem begut en aquesta embriaguesa energètica i hem pensat que estàvem independitzats de la Terra, però no ho estem. La transició ha de ser completament diferent; ha de plantejar la localització de la producció i el decreixement per assolir les necessitats de les persones.
[CJ]: Heu comparat el consum de petroli durant la crisi econòmica (un 8% del que era abans) i hauríem d’arribar a emetre un 40% menys. Teniu dades comparables dels gasos d’efecte hivernacle? Quan van baixar durant la crisi, quan ha baixat ara i quan hauria de baixar per mantenir els acords de París?
AT: No és la meva especialitat, però sé que s’hauria de reduir el consum de combustibles fòssils un 56% des d’ara fins al 2030, per tenir un 50% de probabilitats que no s’arribi al límit de l’1,5꙳C. És una burrada! La davallada que hem patit amb la crisi de la COVID-19 està al voltant del 30%-40%. Però la idea predominant és de recuperar-ho després.
Això sí, caurà l’extracció de petroli i el consum, però no vol dir que les emissions de CO2 segueixin el mateix camí. En plena desesperació es poden fer servir recursos de menys qualitat, que per unitat d’energia produïda emetin més CO2. I aquesta sembla la tendència. De manera que no confonguem un descens de consum de combustibles fòssils amb un descens de les emissions de CO2, no és tan matemàtic.
MB: Les emissions no són la meva especialitat, però el que comenten companys modelitzadors climàtics és que el model d’increment de les temperatures ha agafat una inèrcia tan forta, que qualsevol inflexió necessitarà una escala de temps tan àmplia que donen per perdut el segle XXI, per l’escalfament continu. És a dir, que siguin quines siguin les emissions que hi hagi, la resposta del sistema climàtic ens ocupa com a mínim tot aquest segle XXI en una tendència més o menys forta però d’escalfament. Potser d’aquí dos o tres generacions potser podran pensar a gestionar una certa recuperació de valors tèrmics.
Cal aplicar el principi de precaució i tendir cap a models alternatius que no ens obliguin a estar cremant combustibles fòssils com si fos la única via de sortida que tenim per mantenir el nostre nivell de vida. No hi ha cap problema en el decreixement. Des de finals del segle XV ens han inculcat en el capitalisme, que el creixement econòmic és triomfar i que, si no creixes econòmicament i no és cada dia més ric que el dia anterior, ets un fracassat. Amb aquesta idea tan perversa de sentir-te fracassat s’està impedint la convivència amb el medi. La ruralització es viu com una humiliació, t’estàs empobrint, ets un no-res, desapareixeràs de la història… i no passa res!
Durant l’imperi Romà es va assolir una gran qualitat de luxe i de malbaratament de recursos —al seu nivell, és clar; òbviament l’emissió de gasos d’efecte hivernacle a la nostra època és molt superior a la de l’època romana. Després van venir quatre segles de ruralització i tothom va tornar a models de vida més senzilla, més raonables i més propers al que és el recurs natural de l’ecosistema. I cap problema! És més un xip mental nostre. Decréixer també és saludable.
[CK]: Per compensar l’estat depressiu en què estic entrant amb el que estic sentint, podeu descriure solucions que s’estan preparant per l’escassetat d’aigua que es preveu per al 2100? Què es cou? Utilitzar aigua del mar?
MB: De moment, el que es cou és una tremenda frustració, perquè els polítics davant aquests informes surten amb què tot és mentida, us inventeu les dades. I així perdem un temps valuós. Estic fart de preparar informes sobre episodis climàtics extrems que es poden donar demà mateix i que se’ls guardin als calaixos. Políticament no toca.
S’han ideat tecnologies que em temo que no seran sostenibles més endavant, per les despeses d’energia i les servituds que tenen. Per exemple, la dessalinització no és un recurs que es pugui estendre, perquè representa un encariment dels recursos hídrics i limitacions de relleu. Si el país es permet el luxe de dessalar i bombar aigua per a que arribi a la Meseta, que està a 600 m sobre el nivell del mar, l’aigua que arribi a l’aixeta d’un senyor de Toledo costarà el preu que costa ara? Ens hem de plantejar sistemes econòmics viables. I és inviable en termes econòmics creure que, gràcies a noves tecnologies, el recurs hídric estarà a l’abast de tothom d’una forma ràpida, immediata, amb la màxima qualitat i un bon preu. Sóc més aviat pessimista respecte al recurs hídric.
Però el canvi climàtic és molt complex, no podem generalitzar. Hi haurà regions del planeta on el canvi de règim pluviomètric serà a positiu, mentre que en altres regions s’ho passaran molt malament. Els meus companys modelitzadors de la zona del Bàltic, danesos, en les darreres reunions em feien broma «you, Lawrence de Aràbia; viuràs entre palmeres i dunes i aniràs a camell.» Ells veuen que a l’entorn mediterrani tindrem problemes. Ho solucionarem amb tecnologia? No! Perquè l’aigua seria tan cara, que amb el model social que tenim provocaria discriminació: rics amb una piscina immensa, amb aigua tot el dia, i empobrits, per als qui l’aigua seria un recurs caríssim. Una discriminació social per a un recurs bàsic. Si la societat arriba a crear aquestes desigualtats, demostraria que no és resilient.
A la Mediterrània ens toca ruralitzar, decréixer, buscar referents a la història, no és humiliant fer les coses com les feien els nostres avis o els nostres avantpassats. Una col·lega arquitecta algeriana, Najet Aroua, m’explica que recuperen pràctiques i legislació del segle VIII per a obtenir aigua a les zones subàrides o directament desèrtiques, amb qanats, que ací coneixem com mines. A Sarrià hi ha bons exemples de mines a Collserola, que venen d’època romana. I si convé gastar menys aigua, es gasta menys aigua. Hem de procurar viure amb el que ens ofereix la natura. No voler forçar amb recursos tecnològics un recurs hídric perquè ràpidament aniríem a problemes d’encariment del cost de la vida, segregació i discriminació social.
Estic molt pessimista, no veig que els polítics posin fil a l’agulla a fi que el recurs hídric es pugui mantenir en unes condicions de forma general, oberta, de cost raonable. Ara és imprescindible la planta dessaladora, però de cara al segle XXI hauríem d’anar complementant, una mica de tecnologia i tornar a tradicions, a la cultura dels nostres avantpassats que sabien viure amb un recurs hídric precari i irregular. Solucions parcials combinades; del passat i del futur; tecnològiques i tradicionals per a fer que el recurs hídric a la Mediterrània es mantingui amb una disponibilitat raonable. Tot i així, ho sento molt, però optimisme per al món Mediterrani no el puc tenir; cap especialista del meu entorn creu en flors i violes per al Mediterrani el 2100, pel que fa al recurs hídric.
Com a espècie humana, què ens correspondria? Acceptar no només un empobriment, un decreixement, sinó fer el que fèiem quan érem més primitius: què vam fer quan vam baixar dels arbres i se’ns va fer estreta la sabana? Migrar. Ara, avui migrar està molt mal vist; hi posem impediments. Què passa amb tota la població del Sahel que no pot aguantar el seu model productiu? El tenim enganxat a les nostres fronteres. Amb la hipocresia de la nostra societat que penja d’un fil, ben grossa i ben esponerosa.
Segurament arribarà un dia en què del món Mediterrani haurem de migrar molta gent, perquè la poca que hi resti tingui el recurs hídric mig sostenible. No hi podrà haver turisme de piscines i parcs aquàtics, ni ens podrem dutxar tres cops al dia. Ho sento, però no ho veig! Ara bé, si apareix un senyor que diu «Acabo d’inventar la màquina de l’aigua. Puc fer 25.000 l d’aigua en dues hores, per tres cèntims d’euro», callo i sóc el primer de posar-me a la cua.
[DS]: Amb el plantejament econòmic de complir i produir en tot moment, creieu que és possible una solució climàtica sense un canvi de paradigma? Si canviem, no generaríem un altre conflicte ecològic? AT: La pregunta és capciosa, ja saps la resposta. Aquest sistema és insostenible; està orientat al creixement infinit i accelerat en un planeta que és finit; per definició és insostenible. Un article molt interessant que parla dels planetary boundaries, que explica els límits que estem sobrepassant, trencant el cicle d’elements crítics, com ara el del nitrogen, es fa evident que el sistema és insostenible. Quan passa això als sistemes es tornen inestables i col·lapsen; ja hem vist que problemes i canvis climàtics locals han fet caure civilitzacions. Sense un canvi complet i radical de paradigma no anem bé.MB: Comparteixo aquestes consideracions i podria afegir que la societat actual està en una dinàmica de enganyar-se; jugar a que tot segueix igual, quan veiem per molts indicadors que estem exhaurint els recursos a un ritme accelerat. Poso l’exemple de la pesca. Espanya té una cultura de consum de peix entre els països més alts del món; ens volem enganyar que tenim tota la pesca disponible, totes les varietats de peix per poder-lo consumir fresc del mercat. Però en el nostre entorn atlàntic i mediterrani l’hem exhaurit tot; estem portant peix dels bancs de pesca del Canadà, d’Argentina, de Sud-Àfrica; ara que està mig exhaurit, hi ha sípies i peixet congelat que ve de Tailàndia i Filipines! És a dir, anem movent la zona d’extracció, depredem per mantenir la il·lusió que encara tenim pesca de totes les espècies i que podrem cuinar i degustar tots els peixos que vulguem, quan el que estem fent és donar la volta al món exhaurint els recursos d’altres. Fins al game over, s’ha acabat tot! Aquesta il·lusió s’ha d’acabar. No podem viure enganyats, hem d’anar cap a un canvi de paradigma.
AT: El reciclatge és imprescindible i s’ha de fer, malgrat el que diré a continuació. A Espanya només es recicla entorn el 15%, un percentatge semblant al d’altres països europeus o Estats Units. El problema que té el reciclatge, sobre tot el de plàstics i envasos és el triatge i que quan es descompon generen substàncies tòxiques. I aleshores, què es fa amb els residus? Fins fa dos anys s’exportava a la Xina —us recomano el documental Plastic China, que explica la vida d’una família que viu a l’abocador i emmalalteixen. Però va arribar un moment en què la Xina va dir prou. Ara estem enviant la merda a altres països on es crema generant dioxines. S’ha de continuar reciclant, malgrat tot.
Recordem les tres R. Hem de reduir la producció de residus; ens hem de negar a comprar la poma en una safata de porexpan embolicada amb film de plàstic. Si no es pot reduir s’ha de reutilitzar, els cascos, com quan eren petits; i, si no hi ha més remei, reciclar.
MB: Des de l’experiència de documents històrics, voldria recalcar el tema de la reutilització. Les poblacions medievals o de l’època moderna pràcticament no tenien residus al seu entorn, llevat dels residus biològics propis. Es reutilitzava tot. S’evitava el reciclatge, que era molt més costós. El canvi de paradigma hauria d’anar cap a aquest concepte, perquè podrem així gestionar una mica millor la sostenibilitat futura.
[T]: El capitalisme és nefast. Però si volem que els països tirin endavant, hem de consumir, perquè són els propis ciutadans el que han de mantenir-se. AT: El que planteges, Toni, és un fals dilema. No és cert que per crear plena ocupació calgui augmentar la producció; històricament no és així. El capitalisme té aproximadament dos segles, un segle i mig segons altres autors. Aquest és un debat llarguíssim i interessant, podríeu organitzar un debat amb especialistes en economia ecològica, perquè una de les conclusions que s’ha arribat actualment és que forma part del domini del discurs capitalista és crear aquestes falses idees com si fossin certes, que no ho són, són falses.
MB: Coincideixo. Des de finals del segle XV ó al segle XVI es comença a crear la idea del capitalisme amb una base mercantil, que cap al segle XVIII esdevé industrial. I es van crear una sèrie de tòpics que se’ns inculquen; bàsicament, que si ens en sortim això serà la ruïna. El capitalisme és un model social com tants d’altres que hi ha hagut a la història i a la prehistòria.
En aquest canvi de paradigma es comença a qüestionar que algunes persones o algunes corporacions acumulin tanta riquesa. La societat humana actual té la capacitat de produir uns models, com per exemple que algú pugui guanyar disset milions d’euros l’any xutant una pilota un cop a la setmana, i alhora hi hagi persones que viuen amb un euro al dia. Si ens qüestionem això anirem fent passes cap a una distribució més raonable de la riquesa, em sembla que n’hi ha força per distribuir.
[JM]: No és un tema d’energia, perquè amb les renovables en podem generar suficient, el problema és l’emmagatzematge, què hi ha d’això?AT: El problema de l’emmagatzematge és important, per la intermitència. Però el pots compensar fent xarxes a escala continental. El que ens hem de mentalitzar és que no podrem consumir tanta energia com creiem. Fem comptes. En un any de consum de petroli, que és un terç de l’energia que consumim, cremem el que van trigar les plantes a fer un milió d’anys. En un dia, l’energia que ens arriba del Sol és deu mil vegades a la que consumim; però aquesta energia la fa servir la maquinària de la Terra per fabricar plantes i altres coses importants per al manteniment del planeta. I és de baixa exergia; és a dir, poc útil perquè està escampada per tot el planeta i concentrar-la implica pèrdues. Són discussions molt tècniques, però el que ve a dir és que tota l’energia que es pot aprofitar, que és el punt clau, és limitada. Estimo que podria ser del 30 al 40% del que consumim actualment, com he dit abans. De manera que no podrem tenir tota l’energia que vulguem.
[RB]: Quines intervencions poden fer els governs per reduir els efectes negatius de la caiguda energètica (de petroli) del 40% al 2025?
AT: Nacionalitzar les empreses, ja hi ha iniciatives en aquesta direcció. Això vol dir que no hi haurà més recursos per sanitat, educació i despesa social. Esmorteirà el cop, però una caiguda del 40% del preu del petroli pot ser un cop gros.
[CJ]: Com podem buscar solucions que puguem prendre nosaltres, per identificar un missatge positiu. Què podem fer? Els ecologistes dels anys seixanta, que picaven molta més pedra, deixaven les safates de plàstic al taulell de la caixera del súper. Podem fer alguna cosa?AT: Tinguem en compte que el format és molt dens, que el problema és enorme i que hem fet el diagnòstic. Ningú no ens salvarà, no podem tenir cap confiança. Els canvis socials, ja ho he comentat, són els que tenen més eficàcia. Fa uns anys vaig estar en un seminari que va fer un dels experts més importants en el tema dels plàstics, i que és espanyol, i va comentar un exemple de gestió de plàstics en una comunitat a Califòrnia, on es van prendre mesures com la que acabes de comentar i es va reduir de l’ordre del 80% la quantitat de plàstics a les lleres dels rius. Perquè la major part del plàstic no va directament al mar, sinó que cau en qualsevol lloc, el vent l’arrossega fins a la llera del riu i finalment arriba al mar. Amb la crisi energètica passa igual que amb la crisi climàtica. Els canvis importants que cal fer són socials, cal fer canvis d’hàbits. I hi ha moltíssima cosa que es pot fer.
MB: Per acabar en perspectiva històrica, sempre que les societats han tingut dificultats serioses de veritat, han segut entorn d’una taula, han analitzat la situació i han pres decisions sàvies. Si no, no estaríem aquí ara superant un virus que és tan emprenyador, parlant-nos a distàncies de centenars de quilòmetres sobre les expectatives del 2100. Tot plegat és perquè les societats han anat superant les dificultats pujant esglaons. De vegades, però, ens hem quedat en replans. Aquest repte que ens acarem amb els combustibles fòssils durà un període no gaire satisfactori, però ens haurà deixat bones lliçons per a continuar endavant.
Des que vam baixar dels arbres fa ja uns milions d’anys, ens hem anat apanyant força bé. No crec que tinguem ara un problema insalvable. Ens en sortirem de manera més ràpida o més lenta, més o menys amable. Això sí, difícilment apareixeran invents miraculosos. És més aviat un tema social, d’actitud, de tenir consciència que hem d’anar treballant tots plegats en la bona direcció.
MARTA MASATS: Ha quedat clar que la pandèmia que estem vivint és una mena de rebel·lió de la natura, perquè som una espècie un xic depredadora. Ens ha quedat clar que pel que fa al canvi climàtic, ni la nostra generació ni els nostres nets viurem una millora. I el que hem de fer, en qualsevol cas, són canvis socials.
Deixem aquí aquest experiment de servei comunitari amb la intermediació de la tecnologia. Hem hibridat Les Veus de la República amb els Cafès Científics, que porta Cristina Junyent. Moltes gràcies, Mariano, Antonio. Ha estat molt bé, també molt depriment, hi ha qui s’ha deprimit molt, però ens convenen aquests banys de realitat. Recordem que el dia 10 de juny parlarem de la COVID-19 a partir de la traçabilitat de les dades a través de la tecnologia. No us perdeu la conversa de Frederic Bartumeus i Karma Peiró.
Dir que per a fer aquesta xerrada i la que ve, també ha col·laborat Elsa Corominas, que està per aquí, i li vull donar les gràcies. Moltes gràcies també a Núria Tarragó i Clara Drudis, que han estat al peu del canó per la qüestió tècnica.
En aquests dies de pandèmia intentem tenir la casa plena d’activitats on line, les podreu trobar a la web.
Cristina, els esperem el 10 de juny. Antonio, Mariano, no us el perdeu!Moltes gràcies a tots i adéu!
Nota: va restar pendent la revisió d’Antonio Turiel, qualsevol errada ha de ser atribuïda a l’autora del text.
