Dimecres, 21 d’abril hem parlat de la possibilitat que hi hagi hagut vida a Mart amb Ignasi Casanova, director de l’Institut de Tècniques Energètiques de la UPC i assessor científic de l’exposició “Mart, el mirall vermell” al CCCB.
La proximitat del planeta vermell a la Terra ha fet que durant el mes de febrer s’acostessin a mart tres missions espacials. Ha aterrat el NASA’s Perseverance Mars Rover en un dels projectes més ambiciosos d’exploració del planeta vermell, ja que vol conèixer si hi va haver vida a Mart i demostrar, amb un petit helicòpter, que és possible el vol en altres planetes. Un pas crític en el camí per a fer arribar humans a Mart.
El nostre veinat còsmic planetari són Mart, que mesura la meitat de la Terra, i la Lluna, que mesura la meitat que Mart. Fins fa cinquanta anys, Mart era un objecte vermellós al cel, que només es podia estudiar a través de l’observació per telescopis. Ara, gràcies als robots que estan fent astronomia des de Mart, no només podem veure la Terra (un punt blau en l’espai fosc), sinó que es pot estudiar el planeta in situ i adonar-se de les similituds que té amb la el nostre planeta, que són moltes.
Les similituds
En primer lloc, en estudiar la composició geològica, es pot veure que en una recreació del seu aspecte general ara fa 3.800 milions d’anys, Mart era molt similar al de la Terra. Tenia continents, oceans i atmosfera. Se sap que hi havia oceans, perquè la superfície del planeta vermell està marcada per cràters, excepte en algunes zones, les de menor altitud, que probablement estarien plenes d’aigua i esmorteirien els impactes.
Mart té aigua, perquè té gel. Algunes fotografies han mostrat llacs congelats iguals als de la Terra. A Mart s’han pres imatges de les estructures fractals d’una xarxa hidrogràfica, com les de la Terra. La primera imatge que a Mart hi havia hagut aigua líquida va ser feta el 1979 per la sonda Mariner 9. Que sapiguem, només ha dos planetes del Sistema Solar n’han tingut. També s’han pres imatges de deltes que es fan arrossegant sediments, com a la Terra.
En ser zones planes, és on es va triar que amartitzés la sonda Perseverance. A més, és justament al delta dels rius on hi ha més probabilitats de trobar restes de vida.
Roques marcianes
Avui sabem que molts meteorits s’han identificat com a procedents de Mart. Com es pot saber? Estudiant la composició cristal·lina de la roca, que conté bombolles de l’atmosfera marciana, es determina la composició química que coincideix en alguns dels meteorits col·leccionats.
Com s’explica que una roca de Mart acabi a la Terra? Només com a resultat d’un fort impacte d’un objecte de l’espai ajudat per l’energia que alliberaria la col·lisió amb l’aigua subterrània marciana (una mena de permafrost). La vaporització d’aquesta aigua ajuda a empènyer el meteorit cap a l’espai. I aquest tros de roca, després de donar voltes pel Sistema Solar, han acabat caient a la Terra.
Molècules de la vida a l’Univers
En altres cossos que han caigut a la Terra procedents de cometes i asteroides, s’hi han trobat molècules orgàniques, aminoàcids, concretament. Els aminoàcids que formen les proteïnes, també estan a prop, químicament, de les bases dels àcids nucleics. Aleshores, si d’altres cossos ha caigut matèria orgànica, per què no pot haver caigut de Mart?
A la resposta si nosaltres mateixos podríem ser marcians, la resposta és que probablement, no. I la interpretació la dóna la quiralitat de les molècules orgàniques, és a dir, la disposició que presenten en l’espai que, similarment a les nostres mans, són imatges especulars. Entre la quiralitat i la composició rocosa de Mart, es pot assegurar, per ara, que no som d’origen marcià.
Vida a Mart?
Per a trobar informació sobre si a Mart hi hauria pogut haver vida es recullen meteorits a l’Antàrtida, fàcils d’identificar sobre el gel. Amb moltes mesures per evitar la contaminació amb molècules orgàniques de la Terra, s’han estudiat al Centre Espacial Johnson de la NASA a Houston, on es van estudiar les mostres procedents de la Lluna l’any 1969.
Una de les imatges més famoses va ser una fotografia microscòpica del meteorit ALH 84001, que sabem que venia de Mart. Semblaven que hi haguessin fòssils de cucs. Aquesta hauria estat la prova de vida a Mart. Però després d’un llarg debat científic, finalment es va descartar, perquè el creixement de determinades roques en determinades condicions poden donar aquesta mateixa imatge. Una broma de la natura.
Així que encara no es pot respondre a la pregunta sobre si hi ha hagut vida a Mart. Perquè que hi hagués hagut aigua líquida no ho assegura.
On ha anat l’aigua de Mart?
Mart és la prova que un planeta pot patir un canvi global: es va quedar sense aigua. Per què? Hi ha diferents teories. Per tenir oceans, la pressió atmosfèrica hauria de ser més gran; potser un canvi en l’eix del planeta podria haver contribuït a la pèrdua d’aigua. I podria haver estat en pocs milions d’anys, un temps relativament ràpid en termes geològics.
Els meteorits, entren radiació còsmica de l’espai a la Terra?
Els meteorits tenen una radiació molt menor que molts blocs de formigó. Però la poca radiació que duen serveix per datar el temps que porten voltant per l’espai.
Hi ha moviments tectònics a Mart?
L’evidència indica que a Mart hi ha hagut moviments tectònics. La taca blanca a l’esquerre de la imatge és el Mons Olympus, de 25 km d’alçada. A la dreta hi ha volcans alineats; l’alineació de volcans és la prova que hi ha hagut moviments tectònics.
És la mateixa imatge que ofereixen els arxipèlags de Hawaii o de Canàries a la Terra, perquè el desplaçament de la placa tectònica sobre la que estan fet la línia de volcans. Per tant, a Mart n’hi ha hagut, però probablement tectònica de placa, una sola placa continental.
Ara encara hi ha una certa sismicitat a Mart, però es considera residual, no hi ha més moviment.
El mirall vermell
Mart i la Terra són molt semblants. Tenen el mateix origen en el Sistema Solar. El seu període de rotació és pràcticament el mateix (el de Mart és de 24:30h). La seva inclinació és la mateixa: 23,5º; per tant, Mart també té estacions.
Tot i que la temperatura d’un planeta és molt difícil de mesurar, la temperatura mitjana de Mart és de -56 ºC ; però s’han mesurat temperatures de fins a 18ºC; podríem anar en màniga curta, això sí, amb escafandre.
Tots dos estan a la zona habitables entorn a l’estrella Sol; en un hi ha vida, en l’altre, no s’ha trobat fins ara.
Per esbrinar-ho, una de les missions del Perseverance és posar mostres de roques en cilindres. D’aquí deu o vint anys, una altra sonda les recollirà i les durà a la Terra. Aleshores probablement podrem saber si hi ha hagut vida a Mart.
Si hi va haver vida, és difícil que s’extingeixi, probablement hi restarien microorganismes extremòfils. A la planxa del Surveyor van sobreviure espores de bacteris arribats des de la Terra: a -150ºC a la nit i sense aigua.
Haurem de tenir en compte que les mostres que arribin de la Terra, per evitar una contaminació (d’elles i nostra); però, probablement ja hem contaminat la superfície de Mart.
Si Mart emet meteorits, la Terra també ho fa?
Des de la Terra és més difícil que surtin meteorits provocats per la col·lisió amb un cos celeste, perquè, en ser més gran, la seva gravetat és superior i fa fàcil que es posin en òrbita.
Ignasi, com vas arribar a dedicar-te a estudiar Mart?
Quan estudiava geologia m’agradava molt l’astronomia. Aleshores vaig llegir al suplement de ciència de La Vanguàrdia un article en què s’anunciava que la NASA havia descobert vulcanisme a Io, un satèl·lit de Júpiter. Així també vaig descobrir que els científics publiquen els seus descobriments en articles on hi consta la seva adreça, per localitzar-los.
En aquell temps l’adreça era postal i vaig enviar cartes a diversos laboratoris involucrats en la recerca. Un mes més tard, vaig començar a rebre piles i piles d’informació. El tema m’agradava i vaig veure que era assequible aprendre’n més, els científics responen. Després vaig fer part de la meva carrera professional a l’estranger.
Per tot això estic obert a tots els qui vulguin comentar qüestions científiques amb mi. Com ho estan tots els científics, en general. El contacte amb ells pot canviar la vida a un adolescent.
I tant, Ignasi, gràcies!
Només hem fet un resum del cafè i del debat posterior. Si us ha semblat interessant, us convidem a veure la sessió completa aquí.
Més informació
Debats CCCB: Mart: l’última frontera? (26/02-06/03-2021)
Casanova, Ignasi: “La semilla de la vida puede haber llegado de Marte“. La Contra (21/04/2021).
Altres cafès científics Extremòfils sota la pell de l’oceà (01/02/2021), amb Isabel Ferrera
Comprendre l’Univers (19/02/2010), amb Ignasi Ribas
Imatge portada: Perseverance Mars Rover. NASA. Ús permès.
