L’Enric i el meu pare, Eduard Junyent, eren molt amics i alhora molt diferents.
Es van conèixer al club de Tenis Mont-Cabrer i, en algun moment, tots dos van formar part de la junta. El meu pare havia participat en la seva creació, i després va deixar la junta. Però en un moment, en què hi havia problemes de liquidesa, van demanar al meu pare si volia entrar de tresorer per fer net, diguem-ne. I s’hi va arremangar. Buscant per on se n’anaven els diners, va trobar algunes possibles solucions per reduir les despeses. Aleshores va anar a l’Enric per demanar-li si podien jugar de dia, perquè la factura de les llums de les pistes era molt cara. I en Marsà deia: «Mira en Junyent què em diu! Que jugui de dia, però jo de dia sóc a la botiga! No, no…. no ho puc fer». Tot i així, s’entenien.
A Mont-Cabrer, l’Enric organitzava les 24h de ping-pong. I tots els xavals estaven encantats de la transgressió de passar una nit en blanc. Ara molts ho recorden «Ha marxat el nostre Quique Marsà, un referent dels 70».
L’Enric i el meu pare anaven a pescar, una de les aficions del meu pare. Junts engrescaven també el jovent per «bromejar» i poder capturar tintoreres. Això volia dir, triturar verats perquè les tintoreres en sentissin l’olor i s’hi acostessin per poder ser capturades. La «bromejada» era pels nanos, els qui havien de triturar els verats!
Amb altres amics homes, com en Mario Ubach, durant força anys van anar una setmana als Alps cada any. I així, aquella confiança es va anar consolidant.
Fins al punt que, quan va quedar vidu, el meu pare només se sentia realment a gust amb els Marsà i pocs més. Mai, però, no va arribar a saber que, un dia, arribaria a ser consogre d’aquest home de vida llarga i plena.
Cristina Junyent
Barcelona, 20 d’agost de 2026
