Tinc un terrat ple d’horitzó.
A les nits d’estiu es poden veure les estrelles. I a les d’hivern també, però fa un fred que pela. He vist les de Júpiter i una conjunció entre la nostra Lluna, Júpiter i Venus. Ben bonic.
També he vist cigonyes que passaven volant.
He posat una caixa niu per si volen venir rats-penats.
I encara no. Han vingut alguns pardalets a menjar. I garces, però a les garces no els dono menjar.
A veure si acabo classificant els passeriformes.
Perquè encara no he establert una relació com la que tenia amb la femella de cotxa fumada que va venir tres temporades a buscar menjar a l’estudi d’Urgell.
Ni tampoc com amb les mallerengues carboneres, blaves i pit-rojos que atreia a l’ampit de la meva finestra de Collserola. Una finestra espectacular, gran: obria la reixa i ja no tenia cap destorb per a veure una de les valls que desguassa al Vallès. Dels ocells que venien a menjar podia identificar els individus, perquè a Mas Pins (ara un centre de menors) em van donar una relació dels exemplars anellats de les espècies que veia; jo anotava la seva freqüència de visita i el seu comportament.
Recordo un dia que plovia. Vaig entrar el platet amb els cacauets perquè no es mullessin, creient que no vindrien. Però ho va fer una parella de mallerengues blaves amb les plomes xopes per la pluja. Es van agafar un moment a la reixa de la finestra i van emetre un piol de profunda decepció que em va arribar a l’ànima. Per sempre més, fins que vaig marxar, hi va haver el platet amb cacauets.
Ara sento mallerengues al jardí proper, però visc massa amunt perquè em vinguin a veure al meu terrat.
Des del terrat veig bé el temps que fa. Estaria bé prendre mesures.
