Fa un temps, bastant, perquè anava a casa d’en Mario, que vaig viure una escena ben curiosa.
Vaig prendre un autobús que seguia la Diagonal, com des de l’Illa fins a Verdaguer. Era un dissabte a la tarda.
Només pujar vaig veure dos nois afectats per una síndrome de Down, que compartien el primer seient d’estribor, diguem-ne. Tots dos nois. Devien acabar de descobrir l’amor, perquè es petonejaven i s’acariciaven apassionadament, encisats; aliens a tot el que passava al seu entorn.
El que passava al seu entorn era que, tots més o menys atrets per l’escena, teníem sensacions diverses. Jo no havia vist mai una escena semblant; però em semblava tan dolç!
Un ‘mascle’ que destil·lava autocomplaença per jove, guapo i estàndard, diguem-ne, no gaire sotto voce reia continuadament amb aires de suficiència. Aquest paio no em va semblar gens dolç, per contra. No em va semblar ni jove, ni guapo, ni el que jo consideraria estàndard perquè em convidés a un cafè.
