Fa un parell d’anys, cap al novembre de 2006, em van convidar a Madrid a una reunió. Ens van allotjar al Palace. Un distingit hotel, gairebé davant del congrès dels diputats; on el 23 de febrer de 1981 es va viure una nit intensa.Coincidia amb el meu amic JO, que feia poc havia deixat el govern de Teodoro Obiang a Guinea Equatorial. I em va venir a buscar amb dos paisans seus, tots tres guineans, en un mercedes blanc. L’escena va ser preciosa, però no hi havia fotògrafs.
Vam anar a prendre una cervesa per allà a prop. El meu amic no té problemes de papers, bàsicament perquè viu allà. Però a ran de la nova llei, els altres dos havien de fer més tràmits. Havien de mostrar ‘espanyolitat’.
Un d’ells fa anys que fa de metge a Madrid. L’altre també hi duu anys. Tots ells havien estudiat al instituto Cardenal Cisneros, a Bata. I la primària l’havien feta no sé si a la Salle. Però la història i la geografia que estudiaven, eren les d’Espanya. A l’adolescència i primera joventut, en JO té la meva edat, van muntar un conjunt pop i cantaven cançons de Fórmula V. I, quan pujava el nivell d’alcohol, cantaven Clavelitos!
Això sí, amb la independència del 1968 i una atropellada descolonització que els va desatendre, van passar un temps a l’òrbita soviètica. El meu amic mateix va estudiar medicina a Kiev, Ucraïna. Allà va conèixer a E, qui és la seva companya i mare dels quatre fills.
Nascuts espanyols (això sí, sempre es mantenien menors d’edat) l’espanyol és la seva primera o segona llengua. Cantar clavelitos no és un indicador d’espanyolitat?
