Fa uns mesos, anava en l’autobús 34. A la tarda. Gent, però no una densitat inhumana.
Aleshores va pujar un grup d’unes sis o vuit persones. Jo anava abstreta, però de sobte, m’adono que un noi alt del grup que acabava d’entrar tenia una discussió amb una de les dones que anaven amb ell, perquè estava queixosa com una nena petita. I és que era com una nena petita. Havia entrat a l’autobús un grup de retardats mentals amb dos monitors.
Quan ja semblava que es calmava la situació amb na Teresa i les altres, ben assegudetes a la fila del darrere, sento que un noi aliè al grup, en veu un xic planyosa, s’excusa amb el monitor: ‘És que he de baixar’. Una de les dones afectades li recolzava el cap al pit i amb el seu braç li envoltava el tòrax.
El noi va haver de trencar aquella escena tan dolça per baixar.
