Pel festival de documentals de Barcelona d’enguany han projectat
Mirant el celde Jesús Garay. En realitat no es tracta d’un documental, pròpiament. És allò que als Estats Units en diuen
creative non fiction.
Sempre és interessant veure la història. Ben clar que explica en
Moisès Broggi –qui treballant de metge rebia els malalts immediatament desprès de sentir els espetecs de les bombes–, que Barcelona va ser l’experiment de la guerra mundial que estaven preparant els líders de l’eix feixista.
La pel·licula fa èmfasi en els
bombardejos del 16 al 18 de març de 1938, especialment en el del
cinema Coliseum, on van morir un miler de persones, ja que, es diu, va coincidir una bomba sobre un camión que transportava trilita (TNT).
Juan Goytisolo, com a
Coto Vedado, relata la desaparició de sa mare en aquell bombardeig. Havia anat a buscar joguines pels seus fills i mai més no va tornar.
La història és molt dura. Molt més que el relat de la película, que té una certa gràcia plantejant els joves que hi participaven, però la solució només s’apunta. Tanmateix, es resol molt millor que no ho va fer la història real.
