Els narcisos (Narcissos spp) han estat les primeres flors de l’any al terrat. La seva flor anima les tardes que s’allarguen. Quan vivia a Collserola em van alegrar el cor un matí fred i humit: havien florit de la nit al dia. Des d’aleshores, no em puc resistir als primers de la temporada.Aquests bulbs d’ara els vaig dur de Japó i els vaig plantar el nou de novembre. S’han avançat un xic al que diuen les fitxes. Benvinguts.
La flor del narcís va semblar tan bonica als antics grecs, que li van assignar el mite de l’amor no correspost. I, justament, l’etimologia del nom fa referència a aquest estat catatònic i ‘narc-otitzant’ que hi va associat.
Es veu que Narcís era un jove d’una bellesa tan extraordinària, que totes les que li veien el rostre se n’enamoraven perdudament. Ell, però, arrogant, les menystenia.
Un dia que Narcís descansava en un prat, la nimfa Eco, filla del riu Cèfix i la nimfa Liriope, el va veure i se’n va quedar perdudament enamorada. Com Narcís s’havia despertat i semblava que volia marxar, Eco, en sortir de darrera un arbre, va trepitjar una branca seca. El soroll va alertar Narcís:
– Qui hi ha aquí? – Aquí. Va respondre Eco.
Sobre ella, per haver ajudat amants de Zeus, Hera havia fet caure la maledicció de repetir sempre la darrera paraula que sentia.
– Qui ets? Per què no vens? – Vens? Va preguntar Eco
– On ets? No et puc veure? – Et puc veure. Va dir Eco.
– Ja n’estic tip, marxo. – Marxo, va repetir Eco, que en realitat no volia marxar.
Ella el va seguir, però Narcís no volia saber res d’una nimfa amb una conversa tan poc interessant, i en va fugir. Eco va arribar fins a un penya-segat on va restar pansint-se d’amor i d’humiliació fins que no va quedar més que la seva veu. Encara ara se la sent repetir les darreres paraules.
Quan les germanes d’Eco van saber que era morta, van demanar ajuda a Nèmesi, filla de la nit i deessa de la venjança. I la va venjar. En Narcís es va acostar a beure a una font cristal·lina, va veure el seu reflex en l’aigua i es va enamorar de la pròpia imatge. Va voler acostar-se i tocar-la, però en fer-ho l’aigua es movia i la imatge desapareixia. Ara bé, el sentiment era tan profund que amargat i turmentat per l’amor no correspost va restar sense menjar ni beure, absort en la imatge perfecta, fins que les seves cames es van transformar en arrels, els braços en branques i el cap en la meravellosa flor que duu el seu nom.
