Em van fer unaentrevistacom a cantaire del cor d’Adèlia, per a la revista del districte de Sarrià Sant Gervasi:
Seria incomprensible la nostra existència sense la música
Per a la Cristina Junyent, cantar és mitja vida o la vida sencera. Segura de sí mateixa, defensa la música com un bé de la humanitat, un bé a protegir, perquè la música uneix més que no separa, com les integrants del cor d’Adèlia de Sarrià, que formen en sí una gran pinya musical.
per Josep Maria Conte
Quin és l’origen del cor d’Adèlia?
Aquest cor de veus femenines, va ser una iniciativa de Mariona Castelar, actriu i cantant; a més de cantar, hi afegiem una petita coreografia.
Quan és va crear?
A cavall dels anys 2000-2001, a l’escola de música l’Antàrtida, on vam estar assajant durant molts anys, fins que ens vam traslladar a la Casa Orlandai.
Ha estat positiu aquest canvi?
Penso que sumar-nos en un espai en el barri ha estat una bona iniciativa, la confluència de diferents entitats culturals permet fenòmens de sinergia. Sí estem molt satisfetes d’estar aquí.
I el nom?
Com sortíem de l’Antàrtida i allà hi ha una terra i un pingüí d’Adèlia, ̶nom de la dona d’un explorador d’aquella terra̶, pensarem que ens podíem dir així.
Per què un cor de dones?Per l’experiència de la directora fundadora: la formalitat dels homes a l’hora de l’assaig era menor, el dia que hi havia futbol els homes no venien i l’assaig anava coix.
En són moltes?
Ara en som unes 14, però hem arribat a ser unes 20. Si podem, fem quatre veus: dues sopranos i dues contralts.
Com es preparen?
Assagem cada dilluns de 9 a 11 del vespre, aquí a la Casa Orlandai. Si hi ha alguna dona del barri que vol provar-ho, pot venir a trobar-nos a un assaig.
Quin repertori tenen?
Molt divers. Cantem des de cançons Renaixentistes, fins a nocturns de Mozart o algun Brahms, Bernstein o Beatles. També espirituals negres o folklòriques d’arreu.
I els concerts?
Variats, hem fet intercanvis amb altres cors. Des de fa uns quatre anys cantem a la Festa de la Sal de l’Escala d’Empordà; també tenim un repertori per nens, hem participat en la Primavera Coral 2008 en l’espai Pere Pruna, i a començaments de juny hem fet un concert amb la banda d’adults de l’Antàrtida, a la Casa Orlandai.
Per què li agrada cantar?
M’ho passo molt bé, com molta altra gent. La música és tan antiga com l’ésser humà, totes les cultures conegudes han tingut alguna manifestació musical. Modifica l’estat d’ànim, sembla que activa els mecanismes neuronals més profunds. La música dóna color a la vida, l’enriqueix, uneix la gent. Posseeix una increïble capacitat de comunicació.
La música donà un estil de vida?
En la meva vida he estat sempre més fidel al cor, que a cap altra cosa.
Que troba cantant?
Bàsicament plaer, perdo la noció del temps; quan estic trista o desassossegada vaig a buscar partitures o lletres de cançons i em poso a cantar; al cap d’una estona he espantat el meu mal. Quan estic exultant puc cantussejar pel carrer. Però, no m’he tornat boja: abans molta gent cantava, a la feina o en els patis de l’escales, ara trobo a faltar que la gent no canti més.
El que canta el seu mal espanta?
Sí, absolutament, almenys en el meu cas.
Per tant la societat hauria de cantar més, oi?
Si, baixaria el to d’agressivitat; qui canta s’assossega. I, cantar en un cor és cantar en un equip; has de tenir un cert compromís, ja que si falles l’equip va coix.
Com veu el futur del cor?
Fa uns mesos vam haver de canviar de directora, ara ens dirigeix Núria Juanet, música de formació i de família sarrianenca. Aquest canvi ha comportat una nova manera de cantar. Potser va ser un moment crític, però penso que estem prou consolidades; la Núria ens engresca molt: per exemple, assagem amb la banda d’adults de l’Antàrtida. I, a més, a les adèlies ens uneix, bàsicament, que ens agrada molt cantar juntes.
Per acabar que és la música per vostè?
És la troballa d’una via per viure. Seria incomprensible la nostra existència sense la música: conté una certa dosi d’eternitat.
