La primera vegada que vaig saber de Lluís Mallart ara fa uns quaranta anys. Uns amics tenien un oncle a Camerún. Hi havia anat amb l’Agermanament i va decidir restar uns anys a la regió de Nsola fent d’antropòleg de camp, estudiant quina relació tenien els evuzok amb les malalties i les plantes remeieres.
El record de jove adolescent m’evoca que va demanar un partit del Barça, gravat en una cinta de cassette, per posar-la cada diumenge a les cinc de la tarda. Desprès m’ho va negar, però a mi se m’havia queixat que empataven 0-0 i que, és clar, per posar-la cada diumenge era un xic frustrant. Però, potser erro i només forma part de la llegenda.
Més endavant, el vaig visitar a Nanterre, ja que havia consolidat la seva carrera acadèmica a la Universitat de París X. Hagués volgut retornar a Barcelona, però les universitats nacionals no tenen previst absorbir els qui no han seguit una formació acadèmica estricta segons manen els cànons, amb la qual cosa es perden tots els que han començat fent treball de camp. Vaig conèixer Neus, la seva dona, que feia de traductora de català per una companyia d’assegurances. Aleshores ja pensaven en retornar a Catalunya, gairebé per jubilar-se. I, encara més tard, el vaig retrobar com a antropòleg, perquè treballàvem per al mateix amo, diguem-ne, a les Dressanes.
Explica que en un moment, retornat ja a Catalunya, va pensar en presentar un projecte de la seva recerca a la Fundació Jaume Bofill. Es va posar a escriure i li van sortir 600 folis. Era un pèl llarg. Va reenfocar el projecte i va sortir Sóc fill dels evuzok.
Quan es va posar a endreçar el seu fons documental, el top manta que diu ell (i que també ha anat a la Universitat de Nanterre, atès que a cap universitat catalana l’han volgut allotjar), va recuperar aquells 600 folis de la seva obra científica. I van acabar coagulant en el llibre El Sistema mèdic d’una societat africana: els evuzok del Camerun (1.200 pàgines en dos volums) que acaba de publicar en la Biblioteca Càtedra UNESCO que l’Institut d’Estudis Catalanscoedita amb el CSIC.
Dimecres 25 de febrer a les 7 de la tarda, vaig quedar amb MV i MS a la presentació del llibre a la residencia del CSIC a Egipcíaques. Em vaig trobar part de la família de Mallart de la meva infància. Em va agradar què van dir en Josep Maria Comelles i en Lluís Calvo, en la presentació. I, interessant i sorneguer com és, en Lluis Mallart.
