Els somriures de Sant Jordi

Ahir, quan tornava a casa amb una rosa a la mà per a la meva tia, a la plaça Artós em vaig trobar uns nois que em van dir: “no vol una rosa, senyora?” Jo vaig dir: “Home, ja en tinc; però si me la regales…” I va i diu “Tingui, la hi regalo. Estem acabant i ens en sobren. Però no es pensi que les regalem a tothom, és la primera!”. Amb un somriure espatarrant.

Ai, em va posar bé el cor i em vaig recordar de l’anècdota que m’havia explicat n’Elsa, que deia: Aquest matí quan he sortit al carrer hi havia un noi canviant el porter automàtic de la casa, el teníem espatllat. Era un jove tot guapot amb pinta d”alternatiu”, li he fet un comentari ràpid sobre el nou porter i m’ha contestat tot content i agradable. Ens hem desitjat un bon dia tot mirant-nos als ulls i somrient. Ha estat un instant que ha provocat una mirada positiva al dia, d’aquells instants que estaria bé que es repetissin de tant en tant, amb les coses, amb les persones, amb els colors del dia, les olors, la llum.