Ahir dimecres 15 d’abril a la casa Orlandai va començar un cicle que s’ha anomenatDespertar consciències. Van venir Montse Vallmitjana i Maria Rosa Obiols a fer la xerradaFer pous a Burkina Faso. Què signifiquen deu anys d’experiència? Són fundadores de la ONG Aigua per al Sahel.
Van intentar respondre diverses preguntes: per que hi han països amb poca quantitat anual de pluja? De que depèn? Com obtenen l’aigua els burkinabesos? Que passa en absència d’aigua potable?
Vam aprendre què és el Sahel, en targui (singular de tuareg) significa límit; com si fos la frontera meridional del desert. I, per la seva latitud, la franja de països del Sahel, de la mar Roja a l’Atlàntic, es troba en una zona de convecció de baixes pressions. Això provoca que no hi hagi gaire pluja. I, quan n’hi ha, és concentrada entre els mesos de juliol a octubre. Desprès, pot no caure ni una gota.
En aquestes condicions, els burkinabesos obtenen aigua, quan plou, de pous precaris que foraden. Quan s’esgoten, han d’anar de vegades molt lluny a buscar-ne. Poden emprar dues hores a cercar aigua, dues vegades cada dia. Tota una inversió de temps.
D’una altra banda, quan no hi ha temps o quan s’esgota l’aigua, si prenen aigua bruta, pot estar contaminada o infectada. Aleshores pateixen malalties anomenades hídriques que poden provocar la mort, especialment dels més petits per deshidratació.Així, tenir pous a prop els facilita i els millora la vida.
Van projectar el vídeoGi-Sra, el camí de l’aigua, de 30 minuts de duració. Produït el 1998 per Aigua per al Sahel; i dirigit per Joan López Lloret, Mª Rosa Obiols i Montse Vallmitjana.
El documentalGi-Sraés una mirada a un país de la zona semidesèrtica del Sahel, a l’Àfricaoccidental. Explica la vida quotidiana de la gent de Burkina Faso: la ciutat i el camp, la religió i l’artesania, els recursos, la política, la tradició i la modernitat.
El principal fil conductor és l’aigua que els nens i les dones treuen dels pous: la sequera i les pluges marquen el ritme de la vida. Mostra els esforços realitzats per les associacions locals que lluiten per sobreviure encondicions adverses i les dificultats en l’abastament d’aigua així com els problemes derivats de la seva insalubritat. I encara és plenament vigent, perquè el problema de l’aigua a Burkina, i al Sahel en general, no ha estat solucionat.
Altres vídeos d’Aigua per al Sahel que podeu veure:
El meu país d’allà (II) (2009) és un retrat de la diversitat cultural explicada per vint i quatre alumnes provinents d’arreu del món que des de nou instituts de Catalunya il·lustren la seva experiència migratòria mitjançant l’ús creatiu de les TIC.
El meu país d’allà (1999) versa sobre una nena catalanoafricana de nou anys, que ens dóna la seva visió de Burkina Faso. Ens parla de les seves dues famílies, de la vida quotidiana a la seva ciutat d’origen; descriu els problemes de l’aigua, i explica com la tracta la gent a Catalunya en ser ella d’origen africà.
Àfrica, la meva Àfrica (1999) és un recital, amb il·lustracions, de poesia africana. Consta de sis poemes els quals provenen de la tradició oral del Sudan, Gabon, Zimbabwe, Camerun, Nigèria i Moçambic, i de tres poemes d’autors contemporanis (Dennis Brutus, David Diop i Peter Abrahams). La poesia oral és un dels tresors desconeguts…
Fotos: Circe Serra. (Gràcies!)
