De tant en tant ve unagarsa (Pica pica) al terrat. Poso grans i menjar, però per a ocells petits i en llocs no gaire accessibles per a elles; sota un test, per exemple. Però són tan invasores que arriben a tot arreu. Segons el servei d’informació ornitològica només no es distribueixen a les cotes pirinenques més altes. S’estima que a Catalunya hi ha entre 102.805 i 143.380 parelles. I la seva distribució a Europa és d’entre el 25 i el 49%.
La garsa (urraca, gazza, magpie) pertany a l’ordre dels passeriformes i la família dels còrvids. Són ocellsmolt benadaptats als hàbits urbans i que no tenen gaire vergonya en apropar-se als humans. El bicromatisme i la cua llarga les fa inconfusibles. El cant és propi dels còrvids i també les distingeix. Aquest grup d’ocells té un cant força versàtil. I la seva intel·ligència els permet de recordar i imitar molts sons. De fet, al Peterson, hi ha descripción d’aficionats a l’ornitologia que diuen haver sentit sonar un telèfon des d’un niu de corbs.
Les garses apareixen freqüentment en la mitologia popular. Rossini va escriure La gazza ladra, i Hergé la va fer protagonista a Les Joies de la Castafiore.
