Una granota amb història

Print Friendly, PDF & Email

Tot i el títol, Xavier Delclós, del Departament d’Estratigrafia, Paleontologia i Geociències Marines de la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona avui ens ha explicat, en realitat, la història de dues granotes.

Ha estat a l’edifici de Geologia del parc de la Ciutadella, en un dels aperitius de ciència que organitzen des del Museu de Ciències Naturals.

Delclós ha començat recordant-nos que, al mesozoic (ara fa entre 250 i 65 milions d’anys), una gran extensió del nord-est de la península Ibèrica era coberta d’aigua. La distribució variava; però concretament a Santa Maria de Meià (al municipi deVilanova de Meià, alMontsec), les pedreres calcàriesens donen testimoni queallàl’aigua era dolça, ateses les troballes d’amfibis fòssils, concretament granotes.

La primera granota va ser trobada per l’enginyer de mines Lluís Marià Vidal (1873-1922). En explotar la pedrera per extreure’n la calcària destinada a treballs d’arts gràfiques (litografies) van trobar un notable jaciment paleontològic: peixos, insectes, rèptils i una granota.

Sembla que el mateix Vidal va trobar (o va comprar, o li’n van donar) moltes de les restes fòssils. Totes, però, les donava a classificar a paleontòlegs europeus. Totes, llevat de la granota que es va quedar per classificarell mateix, potser perquè va sospitar la rellevància de la seva datació com a anur. El 1902 va ser descrita i classificada com aPaleobatrachus,i datada de fa uns 40 milions d’anys.Una revisió posterior l’assignà a l’espècieMontsechobatrachus gaudryi. En realitat, de la granota només se’n conserva el motlle que van deixar els ossos, perquè l’animal va ser rentat o trencat.

La segona granota la va trobar Lluís Ferrer Condal, qui, amb 95 anys a ses espatlles i ses cames, ha volgut venir i explicar-nos la seva història.

A principis de 1950 era metge de Salàs de Pallars, i els diumenges prenia l’Alsina Graells i passava les tardes a la pedrera de Santa Maria de Meià. El 1951va trobar el fòssil d’una granota, que,un estat de conservació ben excepcional, encaratenia restes de pell. L’exemplar va ser anomenatEodiscoglossus santonjaeen honor a la seva esposa, que havia mortpoc temps abans. I va ser datada del cretàcic, d’ara fa uns 115 milions d’anys.

En picar la pedra per extreure l’exemplar, la granota se li havia partit en dos. Una part, la més representativa, la va vendre al Museo Nacional de Ciencias Naturales de Madrid; amb els diners que li van donar, es va comprar una vespa per anar a veure els pacients. Els diumenges no li va caldre més prendre més l’autobús.

La paleontologia és una ciència molt atractiva per a excursionistes o naturalistes aficionats. En Pere Viladot ens ha explicat que al museu hi ha unes 40 persones que hi treballen i uns 100 aficionats que van a ajudar com a historiadors naturals aficionats a fer la seva aportació al coneixement. Déu ser un molt bon passatemps.