Fa temps que se’m va ocórrer. Quan m’ho va dir Marina.
Animals de companyia que no cal treure a passejar. Pots marxar de viatge un parell de mesets gairebé, sense que requereixin la visita de ningú. No són escandaloses. Això sí, tampoc no avisen si entra un lladre.
Però em venia de gust tenir un animal de companyia.
Fa uns mesos vaig demanar a Toni, de La Tela de Granollers que em guardés un formiguer, si podia ser i en tenia de la temporada. Em va dir, escriu-me cap a l’abril, si no t’he dit res abans. Obedientment, arribat el moment vaig escriure. I, sí, va poder ser.
I vaig anar a buscar una reina de Messor barbarus amb el formiguer i tot. Al setembre n’havia collides unes 35, desprès del vol nupcial, prop de casa seva. Va guardar cadascuna en un formiguer preparatad hocartesanalment.
Les reines van pondre ous, alguns ara ja són larves crescudetes. I els cuida tots plegats. Les tinc en la caixa estanca, amb fideus (atès que són granívores), i amb aigua i cotó. De cotó n’ha filat per protegir l’entrada del tub fosc, suposo que per mantenir la humitat. D’aquí a poc naixeran les primeres obreres i començaran a donar-li de menjar. Des del setembre que no ho fa.
La vaig prendre amb molta cura, i vam venir en tren a casa.
Atesa la seva condició, de primer se’m va acudir anomenar-la Sofia. Vaig mirar de rebutjar el nom, i en vaig buscar d’altres: Peronella, Elisenda… Però no, Sofia em retornava al cap i era més curt. I, a fi de comptes, per què, no?
Cada dia saludo na Sofia, a veure com està. He de treure una estona el tub que li proporciona foscor. Li deu generar un cert estrés perquè s’apresta a moure les larves i els ous. Passa, però, 24 hores tranquil·la. Fins l’endemà.
Ara marxo uns dies. Espero que estigui bé i, en tornar, tenir més d’un animal de companyia.
