Ahir la vaig tornar a veure. Sempre hi descobreixo alguna cosa nova en els diàlegs o en la quantitat de personatges que hi van desfilant.
Tot i que hi ha qui diu que no són diàlegs, sinó una col·lecció de frases enginyoses, i que no hi ha trama; em distreu i em sembla simpàtica. És ácida, càustica… m’agrada el todescarnatdels versos que hi intercala, que no tenen gaire a veure amb la lírica. Els contes de la Parker sóncom cops de puny (Ressenya a El País).
La pel·lícula d’Alan Rudolph explica un fragment de la vida de Dorothy Parker, fent especial èmfasi en el cercle d’amics que van crear la taula rodona de l’Algonquin, del 1919 al 1929.
Quan va morir, la seva herència -no gaire important aleshores, però que incloïa els drets de la seva obra- va passar a Martin Luther King per la causa per la igualtat racial a Estats Units (va ser assassinat un any desprès).
Marmessora del seu testament va ser-ne la seva amiga Lillian Hellman, compromesa escriptora de prestigi i dona de Dashiel Hammet.
El seu epitafi diu: Excuse My Dust(Disculpeu la pols).
