La família de Sofia ha crescut molt. No sé quantes formigues hi ha al formiguer, però ha arribat el punt a què es refereixen els mirmecòlegs, que un formiguer casolà és petit quan les formigues comencen a sortir-se de l’espai extern quan l’obres.
Avui he volgut canviar l’aigua a Sofia. No crec que l’aigua tingués fongs, però havien empès el cotó (o s’havia retret) i ja estaven dins l’espai del tub d’assaig. De manera que no volia que passés allò que els ha passat a alguns col·legues, que les formigues han envaït l’espai del tub d’assaig que conté l’aigua.
Així que he buscat un petit floc de cotó per taponar la sortida. He netejat el tub. Però en col·locar-li de nou, ha dut aigua a l’extrem del tub i hi havia tres formigues mullades. Total, que he tornat a treure el tub per eixugar. Algunes han començat a sortir. Les he recollides amb el cotó i les he posades al seu espai extern.
Però aleshores, com ja estaven esvalotades, se n’escapaven per allà. Ai, ai… finalment les he col·locades totes de nou, excepte una pobreta que ha quedat entre ofegada i pessigada per les macroestructures.
No cal dir que han començat a moure’s elles, duent els ous i les larves amunt i avall, fins i tot, les que corrien més han arribat a l’espai exterior.
Ara estan molt més tranquil·les, refent-se. Per ajudar-les els he regalat una gota de mel aigualida.
