Ahir vaig veure The dictator hunter a la filmo dins el programa el documental del mes. El director n’era el neerlandès Klaartje Quirijns.
Relata dos anys en l’esforç de l’advocat Reed Brody de Humans Right Watch en el cas de Hissène Habrè dictador al Txad entre 1982 i 1990. Les víctimes, víctimes, encapçalades per Suleymane Guengueng, van voler dur-lo a un tribunal que el jutgés. Per això, HRW va coordinar-se per aconseguir-ho.
El documental segueix dos anys en el procès d’aconseguir que, un cop reunides les proves, Habrè comparegués davant la justícia.
El maig de 2006, el Comitè contra la Tortura de les Nacions Unides va condemnar Senegal (on Habrè viu exiliat amb mobilitat restringida) per no jutjar-lo, i va demanar el país que s’assegurés que era jutjat o extradit.
El juliol de 2006, la Unió Africana, seguint la recomanació d’un Comitè de Juristes Africans, va demanar Senegal que processés Habrè en el nom d’Àfrica i el president Abdoulaye Wade va declarar que Senegal ho faria.
Entre 2007 i 2008, Senegal ha canviat la seva constitució i lleis per permetre el procès de casos de genocidi, crims contra la humanitat, crims de guerra i tortura, sense tenir en compte quan van succeir els fets.
El setembre de 2008, un fiscal senegalès va presentar en nom de 14 víctimes de Habrè una acusació per crims contra la humanitat i tortura. Ara, el fiscal examina les acusacions de les víctimes i decidirà si presentar càrrecs formals contra Habrè abans un equip de magistrats investiguin qui és nomenat per ocupar-se del cas.
Potser sí que hem d’acabar pensant que existeix una justícia universal.
En qualsevol cas, cal que els tirans s’adonin que els seus crims són perseguits arreu i no expiren.
No puc deixar de mencionar una ONG amiga que col·labora al sud del Txad: Misión y desarrollo para Goundi.
He de rectificar, és una directora!