Ahir vam seguir amb els Cafès Científics de tardor, que versen sobre evolució. Va venirArcadi Navarro, de l’UPF. Ens va parlar, entre altres coses, de lesÀvies sàvies: Qui som? Què ens fa diferents? Per sobreviure a la lluita contra natura, les àvies humanes són diferents de les altres àvies, per què?
Quant a les àvies sàvies
Les dones de l’espècie humana som les úniques que sobrevivim un temps llarg desprès de poder tenir fills. Així que la pregunta immediata és, quin sentit evolutiu té la menopausa? perquè els homes gairebé tota la seva vida (llevat dels de molta edat) poden ser pares, com ho van ser Anthony Quinn, Charles Chaplin o Ramsés II.
La qüestió ja s’havia plantejat fa més d’un segle, però no ha estat fins a la dècada del 2000 que no s’han començat a donar respostes argumentades, basades en registres històrics i que encaixen molt bé en la teoria de l’evolució.
Les explicacions parteixen del fet que la nostra espècie és en la que els progenitors han de dedicar més temps a la cura de la descendència si volen que sobrevisqui. Els humans necessitem uns quinze anys de cures abans no estem en condicions de ser autònoms (posem les condicions dels caçadors i recol·lectors, no les actuals d’acabar una carrera, trobar feina i tenir un pis).
Per què? La nostra espècie s’ha especialitzat en ser espavilada, en el desenvolupament del cervell: no tenim pèl, no tenim urpes… sense el nostre cervell estaríem en clar desavantatge. I el nostre cervell vol un crani globular. Al seu torn, la bipedestació fa que el part d’un infant amb crani gran i madur sigui molt difícil. De manera que naixem molt immadurs.
I, siguem sincers, qui cuida dels fills? En general, i molt més en temps passats, les mares hi dediquen molts més esforços, molta més energia. El pare, tret de casos excepcionals, en té menys cura. De manera que evolutivament no és rendible per a una dona tenir fills durant tota la vida, perquè si no pot garantir que els cuidarà durant quinze anys, no sobreviuran i serà esforç malmès.
Per tant, potser és raonable que les dones deixessin de tenir fills els darrers quinze anys de la seva vida. I, com? Doncs, sense ovular, i, en conseqüència, sense període menstrual que no té cap sentit que sigui anovulatori.
I, aleshores, quina podia ser la tasca de la dona madura caçadora i recol·lectora? Fer d’àvia. Així assegurava la descendència dels fills de la seva filla, que eren també els seus gens. Dels gens dels fills dels fills mascles, no en podia estar tant segura.
Per aquesta raó, les que encara cuiden més dels néts són les àvies maternes, que no pas les paternes, que no estan absolutament segures que els seus néts siguin fills dels seus fills. Aquest fet és general en els humans, constatable en la major part de les cultures. Cal aclarir, però, que no és una estratègia conscient.
I resulta que els nens que estan cuidats per la mare i per l’àvia tenen més èxit. Així, tant per raons culturals com biològiques, les variants genètiques que segueixen aquesta estratègia tenen més probabilitats de deixar descendència i es distribueixen per la població. Però, quines proves tenim de tot això?
On s’han conegut les àvies sàvies?
S’han estudiat els precisos registres religiosos històrics de naixements, casaments i defuncions d’Islàndia i de Canadà. I s’ha detectat que, amb independència el nombre de fills, les àvies que vivien més anys tenien més néts i més sans. És a dir, l’èxit no es detectava en els fills, sinó en els néts. Així, els fills de la dona, la mare de la qual vivia més, tenien més probabilitats de viure més i millor.
Les raons són òbvies: hi havia més braços per a preparar la terra i cultivar l’hortet, a preparar menjars, a rentar la roba, a pintar la casa i evitar que hi haguera paràsits, a tranquil·litzar els nens al vespre explicant contes, a buscar herbes remeieres, etcètera. I aquestefecte àvias’ha comprovat en famílies riques i en famílies pobres; en situacions de pau i de guerra, i en condicions de fam i d’abundància.
I, per damunt, es va trobar una dada curiosa: ¿a quina edat morien de mitjana les àvies sàvies de les sagues islandeses i canadenques? Doncs a l’edat que les filles tenien la menopausa; és a dir, quan les filles no tindrien més fills, ni les àvies més néts per cuidar.
I, en el temps, ¿quan s’ha vist que aquest efecte àvia haguera pogut començar? Doncs s’ha buscat l’edat dels esquelets atribuïts a femelles en les restes paleontològiques. I s’ha estimat que des que va aparèixer el gènere Homo, fa dos milions d’anys, les dones podrien haver tingut la menopausa. És a dir, ja eren àvies sàvies.
I aquest efecte, com tants altres en la societat humana, és una imbricació entre biologia i cultura, gens i tradició. En totes les espècies existeix un fort lligam entre innat i après (com si no, explicar l’èxit dels ocells que fan nius d’una determinada manera apresa, amb la qual cosa els ous no cauen i neixen més polls), però en el cas de l’espècie humana és molt més acusat.
I, d’abans de la menopausa? Com s’explica evolutivament el paper de la menstruació femenina?
La dona és l’única femella mamífera que té una disponibilitat sexual gairebé constant durant tot l’any (excepte uns dies al mes), i que amaga la seva receptivitat els dies més fèrtils. I, com en altres femelles de mamífer, se sincronitza el període estral de les dones que viuen o treballen juntes. Per què?
Doncs, sempre evolutivament parlant, en una societat que compartia feines comunes, la selecció va tendir a generalitzar i camuflar la fertilitat. Pensem si no què passaria si la fertilitat es concentrava en uns dies, com passa en els cérvols o els gossos; aqueixos dies al poblat no es faria res més.
D’una altra banda, les dones acabarien sincronitzant els períodes, ja que si la percepció masculina detectava que una dona era fèrtil (la veïna, posem per cas) i l’altra no (la pròpia, per exemple), podria posar en risc el fràgil equilibri de la monogàmia que afavoreix la supervivència de la cria.
La detecció de la fertilitat
De tota manera, hi ha algun factor subtil que permet al mascle de detectar els dies de màxima fertilitat femenina, tot i que per ara no es coneix. Van fer un experiment científic a Estats Units, que va consistir de demanar uns estudiants que anessin a veure unes striptiseuses. D’aquestes ballarines es coneixia el seu període menstrual i si prenien anovulatoris. Les bonificacions al seu ball, els clients l’acostumaven a posar a la tanga.
A l’hora de fer el recompte del que guanyaven les noies, es va veure que les que menys recaptaven eren les que prenien anovulatoris. I, que les noies que no en prenien, guanyaven més diners els dies en què ovulaven, és a dir, en el període de màxima fertilitat. Què ho feia? Que elles es posaven més voluptuoses? Que els nois notaven alguna substància a l’aire, una feromona, per exemple? Està per descriure.
L’elecció de la parella
En els darrers anys s’han posat de moda els experiments d’aquesta mena, i, especialment, els que van lligats a l’olor de les persones. Consisteixen habitualment en demanar a nois que es posin una samarreta durant una setmana durant la qual no han de fer servir ni desodorant ni colònia. Finalment se’ls demana que la retornin.
Les samarretes es guarden en bosses de plàstic hermètiques que només tenen una mena d’aixeta que permet d’ensumar. I aleshores es va demanar noies que diguessin quina d’aquelles olors els agradava més. Curiosament, la majoria va coincidir en triar l’olor del noi que tenia una composició immunològica semblant a la del pare d’ella.
En primera instància podríem pensar en el complex d’Electra. Però per anar una mica més enllà es van fer preguntes més fines: qui triaries per conviure? I, qui triaries per reproduir-te? I, majoritàriament, les noies van triar el més semblant immunològicament a son pare per conviure i el més diferent per reproduir-se. Tenim tan arrelats alhora el complex d’Electra i el tabú de l’incest?
Un altre cas peculiar de tria de parella és el dels matrimonis de vidus. De vídues que han criat fills totes soles se’n coneixen; però, un vidu amb fills petits sòl buscar de seguida ajuda per cuidar-los. I una de les alternatives recorrent i pràctica és casar-se amb la germana de la difunta esposa. És una situació que va bé a tots: ella estima els fills, de manera que no serà una madrastra. És una solució evolutivament molt viable. Fins al punt que es coneix amb el nom de matrimoni sororàtic, en contraposició amb el matrimoni levític dels jueus, que obligava al germà menor a casar-se amb la vídua del gran per tenir-ne cura.
D’on venen els canvis?
Evolutivament, i saltant del comportament a la biologia molecular, les mutacions són el mecanisme que genera el canvi, la possibilitat d’evolucionar. I, en els éssers vius, de mutacions n’hi poden haver de dues menes: d’espontànies i d’induïdes per factors ambientals.
Quant a les mutacions espontànies, només són errors en el precís i complex mecanisme de còpia (que inclou correcció) dels gens. Podríem aproximar-nos i dir que entorn el 90% de les vegades les mutacions són indiferents en el resultat final; en un 9%, fan funcionar pitjor l’organisme que la duu, mentre que només un 1% de les vegades pot introduir una millora.
Quant a les mutacions induïdes per factors ambientals, com ara els productes químics, les radiacions, el tabac o el sol poden generar alteracions o malalties (com ara el càncer), però no passen a la descendència. El càncer és un conjunt de malalties genètiques derivades, com veiem, de factors ambientals, però de vegades són genètics. Metafòricament podríem dir que aquests darrers són generat per cèl·lules que no es resignen a morir sense dividir-se.
L’Eva mitocondrial i l’Adam cromosòmic
Les mutacions s’acumulen en el genoma. I aquestes petites variacions, la major part indiferents, ens permeten de seguir la pista del parentiu entre els éssers vius. Seria comparable a una errada ortogràfica en un cognom que permetria de traçar la diferència entre famílies properes.
Tot el nostre material hereditari l’hem heretat la meitat del pare i la meitat de la mare. D’una generació a una altra, els 3.000 milions de bases químiques que componen el nostre genoma han canviat i s’han barrejat. Així, barrejat, passem el genoma a la següent generació.
Ara bé, hi ha dues petitíssimes parts del genoma humà que no es barregen. El DNA mitocondrial, que només s’hereta per via materna (de mares a filles; els fills el reben però no el transmeten), i el cromosoma Y(de pares a fills; les filles mai no el reben).
De manera que buscant el parentiu de dones de diferents poblacions es va elaborar un arbre filogenètic que explicava les variacions del DNA mitocondrial i que va remetre a un únic d’una dona que va viure ara fa 150.000 anys a Àfrica. No vol pas dir que fos l’única dona, vol dir que és de la qual hem heretat el DNA de les nostres mitocòndries. Ara bé, com periodísticament és bonic, i als científics els agrada de batejar les troballes, se li dóna el nom d’Eva mitocondrial.
De les altres dones i dels homes que vivien en aquell moment i que eren ancestres nostres, hem heretat tota la quantitat de material que cal per arribar als 3.000 milions de bases del genoma d’un humà. És com si pensem en els cognoms dels nostres avantpassats: en tenim molts, però només duem el que ens arriba per via paterna. I les dones no en som transmissores.
Arcadi ens va fer adonar que, si estudiem el DNA mitocondrial de les ximpanzés, trobem que l’ancestre comú amb elles va viure fa uns 6.000 milions d’anys. I la va anomenar Maria.
Quant a l’estirp masculina, traçable mitjançant el cromosoma Y, es pot fer el raonament paral·lel. Només que l’Adam cromosòmic en qui conflueix el cromosoma Y dels europeus va viure fa només 40.000 anys. No sabem si a Europa o Àsia i venint cap aquí.
Per què aquesta asimetria entre homes i dones? Doncs perquè fent estudis paral·lels entre l’estirp femenina i la masculina s’ha trobat que en realitat, les que marxaven al poblat solia ser la dona. De manera que entre les dones hi ha hagut molta més mobilitat al llarg de la història. I així s’explica una barreja superior i una ancestre més antiga.
Com a curiositat, ens va explicar que entre els asiàtics es va trobar un ancestre comú del cromosoma Y de fa pocs centenars d’anys. Els científics que en van estudiar l’estirp van proposar que el donant fos Gengis Khan, qui va tenir molts fills que es van distribuir per tota Àsia i els descendents per tot el món, hores d’ara..
També vam debatre si el fet que les dones tinguessin descendència uns anys abans que els homes les feia evolucionar més que als homes. La resposta és que no. De fet, no hi ha una herència femenina única (el DNA mitocondrial és una petita part, però més coneguda per raons tècniques que evolutives), sinó que hi ha una barreja de tot el material genètic de les persones. I les dones tenen tants fills homes com dones, amb la qual cosa, no hi ha una evolució femenina més ràpida.
Cronoespècies: espècies successives
Ara bé, si aquesta variació en les mutacions és tan petita, com és que hi ha tants noms per a les restes dels nostres avantpassats? Tim White, qui ha trobat i descrit aquesta nova espècie d’Ardipithecus, ja va reclamar en un congrés fa uns mesos que potser no calia nomenar cada nova troballa òssia amb un nom nou.
És clar que hi ha diferències entre algunes restes i té sentit de posar-los-hi diferents noms: els australopitecs clarament tenien un crani més petit que el nostre, una mesura i un esquelet post-cranial diferents. De ben segur amb els australopitecs no ens podríem creuar.
Probablement amb els neandertals (classificats com aHomo sapiens neanderthalensis), que se’ls considera de la mateixa espècie, sí ens podríem creuar. El que no hi ha és cap evidència que això hagués pogut passar, perquè segurament hi hauria alguna manca afinitat: ens trobaríem mútuament poc atractius.
En quin moment cal parlar d’una espècie diferent? Justament una espècie es defineix perquè agrupa els qui es poden reproduir entre ells. De manera que els qui pertanyen a dues espècies diferents no es poden creuar entre ells; o es poden creuar si són d’espècies properes, com els cavalls i els ases que tenen someres; però les someres no són fèrtils.
Sentit evolutiu de les malures amb l’edat
Una altra de les preguntes del públic va anar en el sentit de trobar l’explicació perquè de grans anem acumulant tantes molèsties, com per exemple, una pròstata hipertrofiada. Quin avantatge evolutiu pot tenir?
Arcadi ens va aclarir que a l’evolució tant li fa una pròstata engrandida en el moment post-reproductiu. Segurament un òrgan amb aquestes característiques durant el període reproductiu afavoreix un líquid acompanyant dels espermatozous més ric, és un avantatge. Ara bé, un cop passat aquest període la molèstia hipertròfia no té cap importància per a l’evolució.
Com tantes altres malures que es manifesten després del període reproductiu, no poden ser seleccionades negativament, justament perquè l’evolució aleshores no hi juga el seu paper. Així trobem en els nostres avantatges les nostres decrepituds.
