Resulta que l’altre dia van venir els nens de la meva germana PJR. Com cada vegada que venen, revisem com han crescut les
formigues, quantes són, on tenen el graner, la nurseria, etcètera. Un cop feta la revisió, les vam deixar al seu lloc, tranquiletes.
No sé què va moure la JWJ, que és molt delicada, a agafar tot el formiguer, amb la mala fortuna que se li va separar el tub de l’aigua del tub del formiguer, diguem-ne.
Amb uns ulls que devien semblar el propi disc solar vaig veure atònita com anaven caient les formigues per terra. Totes? No, totes no. Però Sofia, sí.
Operació d’emergència. Un cercle perquè els nens no les trepitgessin. Amb un full de paper intentar capturar-les, primer la reina, òbviament; sense ella,
kaputt el formiguer.
Bé, així fresques, Sofia recuperada dins el formiguer.
I, la resta, doncs el que poguéssim. Era ben bé allò que els anglesos diuen
hearding cats: pasturar gats. Uix! Quan entràvem una, sortia una altra, o dues. Amb culleretes les vam acabar posant en una copa on havia posat oli a les parets perquè no se’n sortissin. L’oli relliscava, les formigues se n’anaven.
Per sort són gregàries i no van marxar gaire lluny. Era conscient que la formiga que no retornés al formiguer era formiga morta. Com algunes de dins la copa, perquè l’oli anava relliscant i alguna es va ofegar.
Bé, quan va semblar que ja havíem recollit les que eren allà entorn, i no en vaig veure més, vam donar l’operació per conclosa.
Ara que han passat uns dies, puc dir que s’han salvat. Ara, demogràficament, ha estat ben bé un coll d’ampolla.
