Parlo amb en Lluís Mallart. I em fa arribar un correu amb un poema acompanyat del següent peoma funerari, que aquests dies cal recordar:
I ja que aquest acte imaginari no pot convertir-se en realitat, em permetràs, benvolguda…….. que en aquest acte d’acomiadament proclami unes paraules vingudes de l’Àfrica que no són meves, sinó d’un poeta senegalès, Birago Diop, que vaig traduir ja fa molt anys, segurament quan estàvem a Nsola i que dic i dic de nou, adaptant-les, refent-les, llegint-les i escrivint-les de nou… en circumstàncies com aquesta perquè son les úniques que em donen una mica de consol quan un parent o un amic se’n va per sempre.
Escoltem, en silenci, les coses
Més que no pas el silenci dels déus.
Ja que els déus per excelsos que siguin,
sempre callen,
i les coses, en canvi, sempre ens parlen,
fins i tot ens parlen dels déus.
Escoltem doncs la veu del foc que guspireja,
Escoltem la remor de l’aigua
Escoltem en el vent
Els darrers sanglots que s’apaguen :
És l’alè dels que ja no estan amb nosaltres
Aquells que són morts no ens han deixat per sempre
Són a l’ombra que s’aclareix
I a l’ombra que s’espesseix
Són a l’albada del dia
I en la nit que s’allarga
I ennegreix
Els morts no són sota terra :
Són en l’arbre que tremola,
I en els tions que gemeguen
I en l’aigua que s’escola
I en l’espessa boira que dorm.
Són dintre casa, i a fora : amb la gent
Amb tothom
Els morts no són morts
Escoltem, en silenci, les coses
Més que no pas el silenci dels déus :
Escoltem la veu del foc que guspireja,
Escoltem la veu de l’aigua
Escoltem en el vent
Els darrers sanglots que s’apaguen :
És l’alè dels que ja no estan amb nosaltres
Que no ens han deixat
Que no són sota terra
Que no són morts.
Aquells que són morts no ens han deixat per sempre :
Són en els pits de la dona,
I en l’infant que plora,
I en els ventres arrodonits de persones estimades
I en les gorges seques dels parents
I en els cors encongits dels amics.
Els morts no són sota terra
Són en el foc que s’apaga,
I en les herbes que llagrimegen,
I en la balma que s’esquerda
Són en el bosc, són en els astres
I en les estrelles del firmament
Els morts, no són morts
Els morts són en nosaltres :
Són en el nostre record
I és en ell que tu romandràs,
………,
Estimada amiga nostra
I t’hi faràs present cada vegada que el xiscle del vent ens recordi
Que si va ser amb un plor que vingueres a la vida
Ha sigut amb una dolorosa malaltia
que t’has trobat amb el silenci de la mort.
I entre aquell plor
I aquest silenci,
Hi ha hagut una vida,
la teva,
esculpida,
cada dia,
al costat dels teus
al costat dels altres,
d’aquí,
d’allà
i de molt més enllà.
I que des d’ara, nosaltres, només podrem recordar
silenciosament.
Ja que els morts, com deia el poeta, no són morts.
Els morts viuen en nosaltres.
En el nostre record
En el nostre pensament.
