Puntualment, com l’any passat a principis de març, el crocus aixeca el cap. A jardineria l’atribueixen a Crocus spp. El crocus cultivat (Crocus sativa), és la flor del safrà.
Per Biosfera vaig preparar un text sobre el safrà: El groc que pot menjar-se. N’extrec unes frases. El safrà, que són els estams del crocus, va començar a conrear-se a Mesopotàmia, des d’on desprès es va estendre cap a orient i occident.
A la península Ibèrica, el conreu va ser introduït pels àrabs entre els segles VIII i X. Amb safrà, a l’Índia, els monjos budistes tenyien les túniques. El safrà és considerada l’espècie més cara del món, pel baix rendiment del conreu.
No tinc espectaculars camps de crocus a casa, però bé que m’alegra el dia trobar-les eixerides al matí.
Que bonica és aquesta flor!. No sabia que, cultivada, és la flor del safrà. He llegit el que explica la Dra. Junyent i avui sé alguna cosa mes sobre la natura. Recordo com la meva àvia utilitzava els estams marró-daurats per afegir-los a quasi tot el que cuinava. Ara sé quina és la flor de la qual procedeixen.
Sí, els crocus són preciosos.
La flor del safrà (Crocus sativa), no és ben bé aquesta, però se sembla al crocus de jardineria (Crocus spp.).
Aquest terme ssp (el singular sp) es fa servir per indicar, o totes les espècies del gènere, o que de l'organisme a que fa referència s'atribueix el gènere però no l'espècie concreta, o que no té importància indicar-ho.
Gràcies, Cristina, per l’aclariment i l’explicació.
Tant en el teu bloc com en els teus Cafès Científics, aprenc coses noves i això és un aliment molt agradable per al cervell.