Inside job, el documental de Charles Ferguson que va guanyar un Òscar, exposa com ens han dut on som l’avarícia, l’egolatria i la manca d’escrúpols, per la banda personal; i la manca de separació entre el poder financer, el polític i l’acadèmic, per la institucional. I com encara segueix.
El meu avi deia: “Eduard, tu talles el pastís i la Nuri tria”. El pastís es dividia en dues meitats perfectes. De segur que hi ha lleis que regulin que, qui la fa, sigui el darrer en triar el tros de pastís que toca. Només de malalts és pensar que es necessiten cinc mansions i sis avions privats. I als malalts se’ls ha de vigilar. I, als delinqüents, perseguir i demanar que retornin els diners que han robat.
Ja ho diu Arcadi Oliveres a El origen de las migraciones modernas (1/2 y 2/2): “Estamos gobernados por delincuentes”. Tot i que en aquest video toca un altre dels problemes socio-econòmics actuals, però m’ha semblat oportú de dur-lo.
A Islàndia, la crisi que va provocar la fallida del país, va acabar amb la caiguda del govern en ple; ho explicava un altre documental: God bless Iceland! perquè la població es va mobilitzar. La revolución silenciada, d’un post que recull el que circulava per la xarxa. Ningú més no ho ha fet. I això té mal arreglo.
Más sobre lo mismo:
Inside job, la historia de una avaricia. Cinco días (25/03/2011)
La crisis ninja (15/01/2009)
No le digas a mi madre que trabajo en bolsa (14/01/2009)
