Al cafè científic que vam fer el passat dimecres 18 de maig a la Casa Orlandai va venir Luca Bonatti, investigador icrea a la UPF i del grup de recerca RICO (Reasoning and Infant COgnition) per explicar-nos Com aprenem a parlar?
Què és això de ser icrea?
Icrea és l’Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats, un experiment únic en el món, que ara ha fet deu anys. La institució posa el salari de l’investigador i la universitat o centre de recerca que el contracta, l’espai i el material per a la seva recerca. Per ser reclutat només cal que l’interessat faci arribar una carta de motivació explicant què vol fer. Els especialistes anònims que l’avaluen ja faran la cerca del seu expedient. Un format àgil i senzill.
Fins ara, amb els seus projectes els 200 investigadors reclutats han aportat més diners a Catalunya que el que s’ha invertit en els seus salaris. Luca porta dos anys a Barcelona, un fantàstic laboratori per a un lingüista.
El llenguatge en el món
Segons els especialistes, al món hi ha entre sis i set-mil llengües diferents. La diferència tan gran és deguda bàsicament als criteris de classificació de les diferents parles en llengües o dialectes.
La distribució és irregular: a zones d’Àfrica equatorial, del SE d’Àsia i Indonèsia hi ha una elevada diversitat lingüística. Això fa que dels sis mil milions de persones que vivim al món, el 70% siguem, com a mínim, bilingües. Un reflex de la capacitat del nostre cervell per aprendre moltes llengües.
Cadascú de nosaltres coneixem entorn 60.000 paraules de la llengua materna, i les hem apreses entre els 2 i els 18 anys, cosa que fa que entre aquests anys hàgim interioritzat un xic més de 10 paraules per dia, una paraula per hora. És impressionant. Ara bé, el nen que no parla sent la llengua com un continuum, sense pauses; no distingeix les paraules. Com les acaba tallant? I com acaba trobant les arrels, els sufixos i els prefixos per fer-ne de noves? I, com, els nens bilingües, diferencien i aprenen dues llengües?
L’aprenentatge de la llengua
En realitat, quan entorn l’any d’edat els nens comencen a parlar, ja coneixen moltes coses. Els nens de dos dies discriminen síl·labes: pa-pa-pa de ba-ba-ba. S’ha vist perquè quan se’ls fa sentir un so continu i s’han habituat a ell, manifesten sorpresa en canviar-los-hi. Sense parlar, doncs, els nens ja expliquen coses.
Com el que provocarà que més tard arribi la pubertat, un rellotge biològic farà que durant el procés d’aprenentatge de la llengua se succeeixin etapes a edats determinades. Als sis o set mesos, els nens balbucegen en la seva llengua materna. (Si són sords i estan exposats al llenguatge amb les mans, balbucegen amb les mans en el seu llenguatge de signes). Amb un any, poden dir paraules; i, d’expressar-se només amb paraules entre els setze i els vint mesos, un any més tard passen a emprar una gramàtica estructurada.
Però tota la dificultat que té un adult per aprendre una llengua nova, un nen no la té: no semblen patir gens. Un nen pot aprendre una llengua nova i parlar-la com un nadiu fins als set anys, més endavant ja tindrà un determinat accent.
Bilingüisme i monolingüisme
Aprendre una llengua vol dir deixar de conèixer coses, oblidar el que no és important. Per exemple, els nens molt petits tenen la capacitat de reaccionar de forma diferent davant la lectura de llavis de la pròpia llengua o una altra. Ara bé, tot i néixer amb les mateixes aptituds, els nens monolingües perdran aquesta capacitat entorn els vuit mesos, mentre que els bilingües la mantindran. Els bilingües també són més hàbils distingint estructures sil·làbiques de l’estil ABA i AAB.
Així doncs, els canvis continus de llengua en els bilingües entrenen la inhibició i l’activació alternada de diverses zones del cervell, capacitat que proporciona un cert avantatge en alguns moments del desenvolupament, sobre tot quan l’ésser humà és més dèbil, com és al principi i al final de la vida. Perquè la capacitat d’inhibir i activar zones del cervell dels bilingües també proporciona un cert avantatge davant la demència en els ancians.
L’entrenament en l’esforç
Sense tenir res a veure amb el llenguatge, hi ha una altra mena d’aprenentatge en els nens: el de l’esforç. El test del marshmallow: s’ofereix una llaminadura al nen i se’l deixa sol després de dir-li que se li’n donarà una segona si, en retornar, no s’ha menjat la primera.
S’ha seguit una sèrie de nens que van passar el test i s’ha vist que els que eren capaços de retenir-se i no menjar el primer marshmallow (per tant obtenien el segon), eren més capaços també d’acabar una llicenciatura. No diu res, però, de l’èxit posterior en la vida professional.
En quin idioma pensem?
El llenguatge del pensament segueix una estructura interna que no és una llengua que existeixi, és independent del llenguatge. Persones que tenen lesions a l’àrea de Broca poden no parlar, però sí raonar perfectament. L’idioma que parlem tampoc no determina el que pensem, tot i ser cert que algunes llengües s’associen a determinats sistemes de referència espacial.
Perquè parlen malament els tartamuts?
El problema dels tartamuts és una qüestió motora, no una lesió de l’àrea de Broca o de Wernicke; si diem quatre o cinc paraules per segon, els tartamuts s’encallen i requereixen més temps per parlar. No és un problema ni de cognició ni de capacitat.
I el llenguatge dels animals?
El llenguatge és una propietat humana. Els animals tenen la seva comunicació: els gossos poden reconèixer fins a 150 o 200 paraules, y les cotorres i altres ocells tenen capacitat de comprensió numèrica. Els simis poden tenir fins i tot “paraules”; però no tenen capacitat per a construir les regles d’estructures lingüístiques complexes. Els primats que han après un llenguatge per comunicar-se, resten en la capacitat d’un nen de dos anys (Vegeu Lleialtats i destreses).
Luca, i tu com vas arribar fins aquí?
Sóc filòsof de formació, i volia saber què hi ha en el cervell, com el que volien saber filòsofs de fa dos-cents anys. El llenguatge és un bon model per saber què passa dins el cap.
