Quan s’iniciaven les activitats de la Casa Orlandai, des de l’Antàrtida ens van dir que per les Adèlies era interessant de fer-nos entitat sòcia i allotjar-nos a la casa perquè podíen passar coses interessants. Així va començar la meva relació amb la casa.
Ens adonàvem hi havia moltes activitats artístiques i voluntat de transformació social. Però, de ciència, res de res. I, caram, la ciència és cultura.
De manera que un dia, saludant en Marcel Oliveres, qui havia conegut perquè com era el tècnic de programació amb ell planificàvem els concerts de les adèlies, li vaig comentar: “Vosaltres, molt art, però de ciència no programeu res”. I, és clar, va acabar amb l’efecte boomerang: “Què faries?”
Vaig tenir clar que l’estil conferència no em semblava gaire apropiat pel tarannà de la casa: volia alguna cosa més propera. I se’m va acudir de proposar-li de fer cafès científics. Li va agradar la idea; vam pensar un model al bar, i jo vaig convidar tres científics del barri, pensant que així durien la seva colla, i com a mínim hi hauria caliu en començar.
Per la meva amistat amb ella, i perquè confiava plenament en la seva capacitat d’empatia i comunicació, la primera persona convidada va ser Lourdes Fañanás; a més, és del barri. I, sí, va venir, però no vam poder fer el cafè al bar: massa soroll. Vam pujar a la sala Carme Karr, on des d’aleshores fem els cafès.
L’experiència va ser un èxit; Lourdes es va posar a la butxaca al personal amb una xerrada sobre el nostre pobre cervell de caçadors i recol·lectors defensant-se en la societat moderna. Fins i tot persones que havien tingut problemes es van sentir bé com per parlar-ne. Es va generar un caliu entranyable.
Mesos més tard, desprès de tancar el segon o tercer trimestre de cafès, un dia en Marcel em va dir: “Ara tanquem les carpetes. En Joan Cabrera deixa la vocalia de programació de la junta per excès de feina, vols participar tu en el seu lloc?”
Han passat tres anys. Els cafès segueixen. Segueixo també a la junta, encantada amb les oportunitats de fer barri i d’aprendre dels nanos i de tothom. No sé si vaig agrair prou a en Marcel l’oportunitat, ni sé com el faré present en els cafès. Però ho farem.
