Els nanos i la senyora Junyent

Print Friendly, PDF & Email

Un cop vaig ser vocal de programació, vam començar a pensar i parlar que el ritme de vida actual no se sosté i que hauriem de canviar-lo. En Joan Cabrera va proposar de convidar a un cafè al director de l’empresa on treballava aleshores, n’Ignasi Cubinà, perquè ens parlés del moviment Cradle to cradle i de les iniciatives de transició.

Òbviament vam creure que Sarrià podia tendir a convertir-se en un barri de transició. I per això ens vam trobar algun cop en Marcel Oliveres, en Joan Cabrera, en Rai Carreras, en Gerard Sardà, en Xavi Teis i jo. Per a mi encara és un privilegi poder parlar amb ells. Rient de la situació, un dia en Marcel va dir: «som i els nanos i la senyora Junyent». No cal dir que em va afalagar, ni que des d’aleshores quan els veig, junts o per separat, penso: «mira un dels meus nanos».

L’altre dia, al tanatori, vaig entrar per acomiadar-me d’en Marcel. Li havien posat una cistella als peus amb dues flors de carbassó, dues mongetes, uns pebrots i alguna altra verdura que no recordo, però que sé que éren del seu hort. I vaig sortir a la gespa on, sota uns pins, els nombrosos amics que compartien aquells dies complexos, escrivien les darreres paraules que li adreçarien.

I veig que se m’acosten els altres quatre. Ens vam abraçar amb molt d’afecte, al menys per part meva, i vam estar una estona recordant en Marcel. Jo els vaig recordar l’anècdota. Vam convenir que hem fet poca de la feina que ens hem anat proposant reunió rere reunió. I que ara no podem defallir. En Marcel ens ha deixat molts deures!