L’any passat, en acabar una feina grossa, la tieta M em va deixar una setmana la seva casa de l’Atmella.
Un dia que sortíem de la platja, vaig veure una mena de lliris blancs, florits entre la sorra. Vaig cometre la gosadia de prendren un bulb, el vam posar en una ampolla de plàstic buida i el vam dur fins a casa.
Vaig pensar que havia estat un intent perdut, perquè el vaig plantar, però es va com malmetre. Semblava.
El cas és que fa uns dies que veig unes tiges rere els rosers, serà? I és. El lliri de mar (Pancratium maritimum) o lliri de Santa Cristina, efectivament, ja fa dos dies que hi és. Aquests dies, floreix com un símbol d’esperança aliè a tot el que passa.
Cristina:
És molt maco el que expliques dels teus lliris de mar i les esperances.
Passa de vegades que les plantes que crèiem perdudes creixen i floreixen d’ una manera espectacular en aquell moment precís en que més necessitem del seu somriure…Si, potser les flors son el somriure de la Natura.
Guardo en la meva memòria un record molt especial d’una planta heretada de la meva àvia que mai havia fet flors. I va ser en uns moments especialment dolorosos i tristos a causa de la pèrdua sobtada de la mare que la planta em va “ somriure”, amb tres flors blanques precioses.
Que tinguis un bon mes d’agost
Una abraçada
Marisa
Mmmm…A Torredembarra en vaig veure fa pocs dies. Creixien a la platja a una zona on hi han col•locat uns pedrots, junt al horrorós passeig marítim. per sort no es veuen gaire, doncs hi ha tenderetes de venda de diverses coses al davant
Tens raó, Montse. Quan la vam prendre no sabia que era protegida -tot i que la manca de coneixement no eximeix, i que hagués pogut pensar-hi. Ara només em resta disfrutar-la i cuidar-la com a la preciositat que és.
La mala consciència m'ajudarà.