Vaig anar a veure Midnight in Paris, la Woody Allen de l’any en curs.
Em va agradar el recull de personatges i la barreja entre realitat i ficció. Fa pensar en La Rosa Púrpura de El Cairo.
Amb Woody Allen em passa que m’agrada una pel·li, hi vaig, repeteixo fins que deixa d’agradar-me el que veig; estic unes quantes pel·lis fins a reconciliar-me, i ho torno.
La música, ben bona, com sempre.
Sempre quedo satisfeta.
