Des de la plaça Oberdan, a Trieste, es pren el tram cap a Opicina. Cal dir, però, que més que un tram, en la major part del seu trajecte s’enganxa a un tractor de funicular. Després de 25 min de trajecte, en el que tenim una visió magnífica de la badia de Triestre, i ens adonem que som tan prop d’Eslovènia, que els cartells dels carreres estan en dues llengües, italià i eslovè, prenem l’autobús 42 fins a Borgo Grotta Gigante. Ens trobem a 45° 42′ 33″ nord, 13° 45′ 44″ est, en ple massís del Carso, que dóna nom al fenomen geològic del carst.
La Grotta Gigante és considerada pel Guinness Book of Records com la cova turística més gran del món. Va ser descoberta quan es buscava aigua per abastir la ciutat de Trieste; i, seguint el curs d’un riu, es va trobar aquesta enorme cova el·lipsoide, de 130 m de llarg, 65 m d’amplada i 107 m d’alçada; amb un volum de 600.000 m cúbics. És tan gran que la basílica de Sant Pere al Vaticà hi cabria dins.
Per entrar a la cova cal baixar 500 esglaons; i, després, tornar-los a pujar per sortir. Però l’esforç val la pena. La cova va ser excavada dins el carst per un riu que, no només erosionava físicament, sinó que dissolia químicament el carbonat càlcic (H2 CO3) de la roca amb acció de l’aigua (H2O), que en derivava diòxid de carboni (CO2). Així, al llarg dels segles, el riu va excavar la roca.
I l’aigua que s’escolava va fer altres figures. Dipòsits de carbonat càlcic en són les estalactites, que cauen del terra, amb forma cònica; i les estalagmites, que poden tenir formes diferents, segons si la gota cau de prop, o de molt alt, aleshores cau aixafada per efecte de la gravetat, i pren una forma més aplatada.
Pregunto perquè hi ha marques, si podrien correspondre a l’efecte del desglaç de la darrera glaciació. La guia, que sap un munt de geologia, em diu que no; que les masses diferenciades de roca són degudes a la compactació de la roca calcària en la seva formació. I l’extensa glaciació del Quaternari, es dubta que hagués tingut lloc en aquell lloc, on probablement hi hauria hagut períodes de pluja, com a l’Àfrica o Canàries.
En algun moment, la cova va ser habitada per l’ós de les cavernes (Ursus spelaeus).
Dins la cova hi ha un observatori sismològic amb pèndols geodèsics, que mesuren la marea terrestre. Les forces de la gravetat que provoquen les marees oceàniques, també deformen l’escorça terrestre. La deformació és important, ja que l’amplitud de la marea terrestre arriba fins a 25 o 30 cm en sizigia (quan la Terra, la Lluna i el Sol estan alineats) i gairebé a 50 cm durant els equinoccis. Fora també hi ha un observatori meteorològic.
La guia, a banda del coneixement i del sentit de l’humor, té una certa paciència amb els turistes que s’endarrereixen fent fotos, tot i estar prohibit. Li pregunto perquè ho està de prohibit; em respon, bufant amb simpatia, que els turistes s’endarrereixen el grup, a banda que els acostumen a caure les càmeres al buit, amb la qual cosa han d’arriscar-se a buscar “al menys la tarja de memòria”, ai, tan important record de les vacances.
I és que els humans, ja se sap, som molt pesats.
Més informació:
