Silenzio d’amuri

Ahir vaig veure una pel·lícula preciosa: Silencio de amor (és un vers, de fet –Silenzio d’amuri, el títol de la cançó que canta el protagonista). El títol original és Tous les soleils. És una pel·lícula de Philippe Claudel, de qui ja havia vist Hace mucho que te quiero, i que també em va agradar molt. Ara explica la història d’ara d’un professor de música barroca italiana a Estrasburg, i la filla del primer, que entra en l’adolescència; i el seu germà que s’afegeix al grup fugint de la Itàlia de Berlusconi. Em va semblar ben fresca i gens banal: els esforços de persones normals, per dur una vida normal. Històries que s’entrelliguen. La música, a més, és preciosa: tarantelle del sud d’Itàlia. Passis de diapos. Hace mucho que te quiero.