Dimecres 16 de novembre, en Josep Maria Gili, de l’Institut de Ciències del Mar, ens va parlar dels boscos submarins en el darrer cafè científic del trimestre de tardor, dedicada a l’any dels boscos, i el darrer cafè de l’any. Jo li havia vist la projecció que ell va comentant per explicar que no podem oblidar els boscos submarins i em va encantar. Per això vaig voler dur-lo a la Casa Orlandai.
Anem submergint-nos
El vídeo comença entrant al mar, d’una cala de la Costa Brava i es va endinsant. De primer, a les zones someres, veiem praderies, on els peixos fan el paper dels ocells als ecosistemes terrestres, i les algues, que fotosintetitzen, com les herbes dels prats. Un xic més avall, hi ha les praderies de posidònia (Posidonia oceànica), que mantenen la línia de costa. Els bivalves que viuen entre elles, són com els insectes socials terrestres. A mesura que veiem les imatges submarines, veiem un requadre a dalt i a l’esquerra de la pantalla, amb una imatge d’un animal o una planta terrestre que fa el mateix paper ecològic als boscos o a les praderies terrestres.
A mesura que ens endinsem, les algues prenen formes més arborescents, fent boscos en els que els peixos i altres animals troben aixopluc i aliment; estols de peixos, com estols d’ocells hi deambulen dins en desplaçaments tridimensionals. I, quan arribem a la zona que el llum no arriba, més enllà dels 50 m de fondària (a la Mediterrània), els boscos no desapareixen, sinó que els animals sèssils substitueixen a les plantes com a estructura base de l’ecosistema. Són boscos petrificats. I, els boscos d’animals desapareixen entorn els 1.200 m de fondària, com els boscos terrestres desapareixen a una determinada altitud. La filmació finalment, ens retorna a la superfície.
La pols del mar
L’aigua del mar, més que aigua sembla una sopa per la quantitat de material de duu en suspensió. És una mena de manà que es produeix a la superfície, i està format per bacteris, protozous i altres restes orgàniques. Les gorgònies, com altres animals filtradors, s’instal•len contracorrent per retenir les partícules en suspensió que duu l’aigua. Ara, aquest cost zero per una alimentació passiva, que els permet de ser sedentaris, els condiciona a no poder-se desplaçar en la reproducció, de manera que han de llançar molts espermatozous al mar, els mascles, perquè arribin a fertilitzar les femelles. Com una femella reconeix un espermatozou de la seva espècie i no se’l menja? Es veu que els mascles, abans de lliurar l’esperma, envien algun senyal químic per tal d’avisar les femelles que es preparin.
La pasta de full
Quan li preguntaven al professor Margalef com s’imaginava ell el mar deia que com una pasta fullada. I ho deia referint-se a les diferents clines que separen capes d’aigua de diferents densitats, salinitats o temperatures; que explica també la circulació termohalina.
La destrucció i fragmentació dels boscos submarins
Els boscos marins creixen a les muntanyes marines, que n’hi ha entre 8.000 i 10.000, i fan de refugi a les espècies migradores, per descansar en el seu viatge, o per fresar, ja que els ous es poden amagar, i les larves trobaran refugi en els primers temps del seu desenvolupament. I tenen, com els boscos terrestres, una biodiversitat elevada. O superior, ja que s’estima que tenen un volum quatre vegades superior al que ocupen els boscos terrestres. Tots ells acumulen vida,
que omple tots els nínxols ecològics que troba.
Els boscos de mar tenen els problemes dels boscos de terra, però augmentats, perquè, d’una banda, com no es veu el que se’ls fa, no hi ha mesura; de l’altra, quan es comencen a conèixer, ja estan desapareixent. Al mar es desforesta de forma legal amb la pesca de ròssec, se’n duu tot el que troba per davant. I cal pensar que els boscos submarins fan de refugi als peixos, tant als que hi viuen, com als que hi passen.
S’ha estudiat ben clar en els boscos de corall fred que hi ha a Escandinàvia on el bacallà fa la posta. En destruir-los per les xarxes de ròssec, els bacallans han reduït la seva producció, els ous i les larves són molt més fàcils de trobar pels depredadors. D’una altra banda, el problema també és que es fragmenta l’hàbitat i es perd biodiversitat. Així que, en aquests llocs, no és la pesca, que també, sinó la destrucció de l’hàbitat. Perquè en algunes zones, les xarxes de ròssec passen dues vegades pel mateix espai. Sense pietat. Només que al mar no es veu la tala. Reapareix la tragèdia dels comuns, quan el que caldria és prendre només el que ens cal, no el que no es necessita. Hi ha molta part de la pesca que es malbarata. Fins i tot es fa malbé perquè no l’aprofitin altres.
L’exploració del fons marins
L’estudi del mar va començar amb l’expedició del HMS Challenger que, entre 1872 i 1876, va realitzar el que es podria considerar la primera expedició de recerca marítima a nivell global. Per a arribar al fons marí, Narcís Monturiol va crear el seu submarí Ictíneo, però més amb l’objectiu de facilitar la feina dels pescadors de corall que veia a Cadaqués. I és remarcable l’expedició de l’any 1960, quan el batiscaf Trieste, amb dos tripulants, va baixar al fons de les Marianes, gairebé als 11.000 m de fondària. Havia estat dissenyat per l’inventor August Piccard, i hi van baixar el seu fill Jacques i Donald Walsh, un tinent de la marina d’Estats Units. Mai no s’ha tornat a repetir.
Però aquestes fites són anecdòtiques; malgrat això, el coneixement del món submarí, està a les beceroles. Ara, tècnics és possible arribar-hi i veure’l ajudats amb els aparells, com els humans del paleolític superior podien entrar a les cavernes amb torxes que els donaven el llum necessari. La frustració ara és que, just quan arriben a descobrir-lo, s’adonen que arriben tard, que ja està gairebé tot trencat. Però, aquestes eines d’estudi són també eines de denúncia del que està passant sota la pell de l’oceà. Per això s’ha creat el projecte Indemares, una carrera contra rellotge par preservar els boscos submarins.
Més informació
Un oceà sense lleons. omniscellula
